¿Com voleu que pinti àngels –preguntava el pintor Gustave Courbet davant dels seus amics– si no n’he vist mai cap en ma vida?
Quan el vell crític Alfred Opisso conegué aquesta anècdota, anomenà sempre més Courbet, amb molta gràcia, el «cabo dels realistes».
La famosa serenitat de Goethe, si és que realment transcendí del seu estil i arribà a constituir un element de la seva vida, és una mica, mica, mica antipàtica, francament.
He llegit, aquests dies, el «Sant Francesc» del danès Jörgensen. És un llibre bonic, net, agradable, d’un traçat de línies i de volums finíssim dins d’una lleugeríssima boirina. És un sant Francesc de novel·la rosa i d’ambient de setmana anglesa. En el terrible, duríssim món on vivim, hi ha una tendència a convertir el «Poverello» en un simple element decoratiu –en una estampeta o quadret de menjador, com ha esdevingut un quadret de menjador l’Àngelus de Millet.
No he pas vist representar cap tragèdia, però suposo que, a la tragèdia, el públic està dret. Davant d’un públic assegut, només es deuen poder representar, decentment, comèdies.
Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.
El que ha fet perdre, d’una manera més visible, la popularitat a Romain Rolland entre la gent del país –popularitat que era enorme, sobretot entre els afeccionats a la música, quan vaig arribar a Barcelona el 1913– ha estat la seva posició davant de la guerra. La clientela de Rolland, ací, era d’avantguarda i francòfila. És inútil d’obstinar-se avui tractant de justificar la posició d’aquest escriptor al·legant la unitat moral d’Europa i la noblesa de posar-se au dessus de la mêlée. Res a fer. Tot és passió, i la passió fascina. La gent diu: és un antipatriota, un desertor, i dóna la qüestió per llesta. A Xènius, li passa una mica el mateix. Està en baixa en tots els ambients. Ara es pot dir allò: que la gent no està per orgues.
Un excés de soroll i d’estupidesa turgent i biològica en la rialla d’una dona incita a l’ofensiva frontal –per acabar d’una vegada i no pensar-hi més. Quan les aparences no enganyen (cosa que no s’esdevé pas gaire sovint) el resultat és vertaderament positiu; quan la rialla s’esllangueix, sembla que us han tret un gran pes de sobre.
Assegut davant de la taula, davant d’una blanca, immaculada quartilla, la ploma a la mà, penso, sovint, que una de les coses més limitades d’aquest món és l’esperança.
Etiquetes: art, art i arts plàstiques
[...] y su coño. Leyendo la entradilla de hoy en el dietario de Josep Pla, me he acordado de Courbet y su famoso coño pintado. Pla refiere la anécdota de Gustave Courbet [...]
M’agraden aquestes entrades en les que cada paràgraf és com una instantània, aparentment —o volgudament— inconnexa, tant en tema com en estil.
D’una murrieria digna d’en Groucho Marx el comentari sobre la tragèdia i el que feu sobre segons quines rialles femenines. Aquest segon té un puntet misogin que us acosta al vostre estimat/denostat Rusiñol. Tot i que la vostra relació amb el sexe femení ha estat sempre tant controvertida, jo penso que és una massa fàcil titllar-vos de misogin. Sou massa polièdric. Ah! Molt bonic això dels badocs “químicament” purs. Bé, i tantes coses…
Felicito els enllaços d’avui (molt interessant la qüestió dels “angles”, per exemple) i un comentari que li feu a en Soler Serrano a l’entrevista televisada: “…usted parece un emperador romano, parece Galba…” i l’entrevistador es queda, pobre home, sense saber quina cara posar.
Sou ben peculiar, fins i tot fent floretes. A mi no me les diuen aquestes coses!
Després de la carbassa que m’ha adjudicat l’Anna i que tinc l’honor de compartir amb en Florenci, més grossa o més petita, poca cosa puc dir, només que quan era estudiant en vaig tenir moltes de carbasses, no vindrà d’una més. L’Anna és una professora tremenda. Gràcies, noia.
Sense que hi tingui res a veure, m’ha agradat avui el comentari sobre Goethe: una cosa és la literatura i una altra molt diferent és la vida.
Tota la resta dels paràgrafs d’avui, filosòfics i literaris, una meravella!
I el comentari final sobre la quartilla en blanc, sembla que Pla ens digui que ja pots anar esperant la inspiració que si no t’atrapa treballant…
Teniu raó, Pla, la tragèdia a peu dret.
Bon dia a tothom!
Avui, 16 de juny, feliç BLOOMSDAY a tots els tertulians!
I em direu, què hi té a veure James Joyce en aquest bloq de Josep Pla?
Doncs resulta que Pla va traduir un fragment de l’ULISSES de Joyce. Surt en les “Notes del capvesprol”, pp. 232-235.
El fragment és molt llarg, ocupa tres pàgines i no el puc copiar aquí, però comença així:
“El millor paper que he llegit sobre l’aigua, el vaig trobar en el cèlebre, fabulós, llibre de James Joyce, el cèlebre escriptor realista irlandès, titulat “Ulisses”. L’autor es pregunta per què un dels principals personatges del llibre, Mr. Bloom, estima tant l’aigua.”
Caldria comparar la traducció que fa Josep Pla d’aquest fragment de l’Ulisses amb la magnífica traducció de Joaquim Mallafrè.
A mi els paràgrafs “aparentment inconnexos”, com dius tu Florenci, em deixen una mica descol·locada: necessito reconèixer un cert fil conductor. Independentment d’això, quan més llegeixo el text més m’agrada!
I, sí, Ramon, estem d’acord LA TRAGÈDIA: amb els peus a terra i soportant tot el pes del cos!
Coindicim, Antoni, diuen que l’esperança és la darrera cosa que es perd, però, quan la quartilla roman intacta…
He provat un parell de vegades de llegir l’Ulisses i no me’n he sortit. Potser hi tornaré?
Antònio, no havia vist cap pintura de Coubert i l’enllaç m’ha permès de gaudir-ne. Així, com també, de la de l’Angelus de Millet.
Ja vegeu, avui la meva intervenció és en resposta a …
Salut i a reveure,
Si us plau. COURBET, que no COUBERT.
No és culpa de Josep Pla, he anat al llibre de paper per assegurar-me’n.
Courbet (i Millet) tenen un lloc a la història (de l’art) que podriem posar al costat de noms com Joyce o Galba (o Berlioz o Napoleon III…). No són uns mindundis, que diria aquell.
Gràcies, Lluís! L’observació és oportuna i d’agrair, perquè un simple ball de lletres (havia sentit que en deien “un caputxí”) pot fer fer enormement el ridícul, convidar a l’equívoc (cas de “angles” i “àngels”, cas sobre el qual també podríem parlar) i en tot cas impedir ampliar la informació.
Efectivament, consulto l’edició que ara tinc a mà del QG i comprovo que el nom és ben escrit: Courbet. D’on prové l’error? De fet, quan vaig preparar l’enllaç a un treball sobre Courbet, el nom l’hi vaig escriure de memòria, no pas copiat del text que transcrivim.
Això és llegir com cal. Gràcies
Perdoneu que hi fiqui cullerada amb això del nom del pintor Courbet: en el text d’avui, la segona vegada que hi surt el nom del pintor encara diu COUBERT.
Ho podeu esmenar?
Gràcies.
Sobre això dels àngels: la 1a edició (1966) diu: “¿Com voleu que pinti angles … si no n’he vist mai cap en ma vida?”. Una mica surrealista! A la 2a (1969) es va esmenar en àngels, però a partir de la 3a van tornar a reaparèixer els angles, juntament amb altres coses que havien quedat esmenades a la 2a.
Pel que fa al pintor Courbet, tant la 1a com la 2a edició (que són les que comparem abans de publicar el text aquí) diuen, incorrectament, “Gustave Coubert”. Curiosament, a l’edició de quiosc (la de cobertes blaves) s’esmena aquest nom i apareix correctament escrit, tot i que continua pintant (o més aviat no pintant) angles.
Ja està tot esmenat.
En la edición castellana que tengo del QG, también aparece de forma errónea: “Coubert”.
Sí, Maria Rosa, Courbet es una gran pintor, pero mejor le hubiera ido si hubiera conseguido imaginar ángeles. Una anécdota, del Ulises recuerdo que sólo salvé de la quema un extenso monólogo; lo demás, pura decepción.
Saludos.
Uuuui! Entesos. Dispenseu el meu lapsus “calami”: Courbet.
Salut,