L’alcohol: En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós –d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent –des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo –un altre jo més bo–, ja que l’alcohol fa també tornar l’home més bo».
Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit –i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa –no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.
Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.
Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.
La teoria oriental –que he sentit defensar a moltes persones– segons la qual es pot arribar a saber més per estat de gràcia que per estudi i paciència, deu estar basada en la gran capacitat per a la trampa i la mistificació que sovint tenen certes persones irresistiblement simpàtiques.
Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d’anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució.
La farigola, de primer antuvi, fa una olor abrupta i forta i després s’endolceix; el romaní, ara florit, té una entrada molt suau que després es carrega.
No es pot pas negar, em sembla, que les muntanyes són ben fetes. Si algú no hi està conforme i dissenteix… va per ell el pollastre. N’hi ha que no estan mai contents.
L’home (o la dona)… Aquí, dues vegades.
Diuen que en Pla era un misogin, però en els seus textos, de joventut i de maduresa, aquesta presència de “homes” i de “dones” és molt constant. De signe positiu o negatiu?
Felicitats als amics de Xarxa de Mots per l’enllaç que et porta a Josep Ferrer i J.B. Coromina. Molt bo! Recomanable!!
Veig que seguim amb el tema d’ahir: l’alcoholisme i els seus derivats. Sembla ben bé com si les altres anotacions d’avui siguin fetes sota els efectes de la borratxera, o així m’ho sembla a mi.
Aquí tenemos a un Pla sentencioso. No está mal. La sensación de pequeñez que nos brinda el mar, y el miedo, son tan naturales con rascarse. Y de nuevo el alcohol, cosa que para Pla era tan cotidiano como beber agua.
Com diu l’Antonio, en vos la lluita entre mar i muntanya es decideix descaradament, emocionalment i literària, en favor de la segona,: per a la mar us calen quatre adjectius i una “indiferència total”, mentre que per a la muntanya en teniu prou en afirmar, rotundament, que “són ben fetes”. Punt. A més, aquesta vegada se us veu insatisfet en l’adjectivació, com si aquesta vegada no en tinguéssiu prou ni amb deu cigarretes per a trobar l’adjectiu desitjat, de tan rebuscats que us sonen. Se us nota que voleu castigar el mar i no us en acabeu de sortir. La muntanya, en canvi, amb la seva immobilitat asserenada, us tranquil·litza i, relaxat com un monjo de la Trapa, la ploma us flueix més natural. Ep! és com jo ho veig, eh.
Per cert, a mi les muntanyes m’oprimeixen més que els gratacels —especialment vistes des sota una vall— i el mar, amb el seu horitzó suggeridor de terres llunyanes, em relaxa. Curiosa bèstia la humana, oi? No n’hi ha cap d’igual!
I vinga “aquesta vegada” per duplicat! ai, senyor…
És veritat, Pla, que una mica de vanitat sempre va bé. Però només una mica, no n’hauríem d’abusar.