L’obsessió de la Universitat, encara que més intermitent, persisteix. De vegades, somnio l’establiment: em desperto de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar en una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal d’exàmens, darrera d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles, tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès.
En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a crear-me una curiositat –ni de la part dels qui notòriament haurien pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res a fer.
De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers, fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la Universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.
Somniar la Universitat…! És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…
Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Víctor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrera les hagués escrites l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.
També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable –almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».
A Catalunya, la cordialitat dura –màxim– dos o tres dies –àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.
A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:
A Campmany, s’hi fan els naps;
a Cabanes, les carbasses;
a Vilabertran, pebrots,
aubergínies i tomàquets.
El bodegó que fan aquests versos em dóna una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.
Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.
“…a Vilabertran, pebrots,
aubergínies i tomàquets.”
Vilabertran, a on van forçar en Monturiol —un altre empordanès imprevist— a estudiar sacerdoci. Com vós, ell també hi sofrí mals sons angoixats, fets de llibres obligatoris i una vocació inexistent. Com vós, ell també es refugià en la fantàstica biblioteca, llegint el que no tocava; no sé si una traducció de les Definicions de Plató o el què. El que és segur és que, després de tant d’esforç inútil, acabà fent de capellà tant com vos fareu d’advocat. Em sap greu, però no us hi veig amb la toga, defensant a algú. Bé, hum… potser d’acusador encara. Ara que hi penso, no m’agradaria ser un reu a les vostres mans, això segur que no!
En fi, tornant al verset que canta l’home de la taverna trobo que hi manca que hi digui que a Vilabertran, com a la Universitat, també s’hi feien carbasses, com les que ens vàrem menjar l’Antoni i jo fa uns dies.
Bon dijous a tothom.
El somni de la Universitat: és un relat que podria fer companyia a les Narracions de Franz Kafka. Per mi, es tracta d’una autèntica situació kafkiana. Quina meravella de descripció!
M’has passat a davant, Florenci. Et juro que tenia preparada aquesta anotació:
Avui, en Florenci i jo ja sabem on hem d’anar a buscar les carbasses que ens va adjudicar l’Anna.
No se m’havia acudit mai de combinar cireres amb formatge. Ara mateix aniré al meu hort a collir quatre cireres de cor de colom i a l’hora de dinar, per postres, en menjarem acompanyades de formatge.
Bon dia i bon profit!
[...] una lástima que se haya mostrado hoy Josep Pla tan escueto en el detalle de una inmensa verdad. La actual entradilla de su dietario [...]
Aquest any les cireres, amb tanta pluja, no són gaire gustoses. Ara, els formatges d’aquest país, amb noranta anys han millorat molt…llàstima que no els pogue tastar!
Dissortadament, la descripció que en Pla fa de la universitat catalana és encara prou actual. Professors displicents… Els estudiants, però, encara ho són més: adotzenats, indiferents, ignorants, amb una manca de curiositat absoluta i lamentable. Hi ha excepcions, és clar…
“El bodegó que fan aquests versos em dóna una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.”
El meu amic Bartomeu Bardagí, corrector perpetu de l’obra de Pla, m’havia dit dues o tres vegades que, quan va corregir aquests textos, no sabia que “bodegó” no fos admès per l’Institut.
En Bardagí té un paper obscur però cert en l’obra de Pla, reconegut pel mateix escriptor (i demostrat, per exemple, per Pla en la correspondència amb Josep M. Cruzet).
Per a ultrafanàtics de l’obra de Pla, que en vulguin conèixer els racons dels racons, les reminiscències, recomano de sentir la veu d’en Bardagí –que deia que de cada pesseta n’havia guanyat dos rals corregint i dos rals cantant– a l’arrencada del Giravolt de Maig.
Bona nit,
Veig que els meus dos companys em volen fer sortir del darrera de les cortines perquè els va afectar moltíssim les carabasses que els vaig adjudicar doncs porten dos dies parlant d’elles.
Es curiós la sintonia amb el Sr. Pla que dos dies després ens parli d’aquestes verdures i en concret de les carabasses.
Doncs bé va per vosaltres dos, busca que buscaràs i a l’Anna trobaràs!!!
Sr. Antoni, miri vosté em fa molt de respecte perquè és molt moderat amb les seves intervencions i a més fa temps ens va deixar l’edat -encara que espero el seu compte corrent i la seva graduació- i això imposa alhora de dir-li segons quines coses.
Com que és tant humil d’acceptar carabasses perquè de jovenet també li va caure alguna que altre, jo poetitzaré la seva carabassa perquè estic en un bloc molt culte i literari. Li dedico:
Carabassa. En sentit poètic i literari aquest fruit que neix de la terra i d’un color molt viu i intens meravellós a la vista perquè n’hi ha de tots colors i formes, a l’hivern ens regala una dolça sopa que ens endolceix el paladar i ens escalfa el cos, ens dóna energia i ens reconforta en els llargs dies d’hivern. Tot un plaer per la vista el gust i l’olfacte.
Ara et toca a tu Sr. Florenci. Com ja es pot pensar a vostè li toca la part més especial. Des de que vaig descobrir la seva ballaruga com les piles duraceli en vaig quedar ben acollonida del seu sentit de l’humor, doncs bé com que vostè no admet les carabasses de jovenet i es queixa que ningú li tiri floretes.Aquesta carabassa literària li dedico:
No serà una carabassa sinó serà un bon carabassot i que és una carrabassa buida que es fa servir de recipient per a líquids, sal … Popularment pordriem dir que és un nyanyo al cap!!
Miri senyor Florenci li recomano que vegi la pel.lícula del Bob el manetes i allà descobrirà un personatge que és el Carbassot. Quan ho hagi vist ja en tornarem a parlar. Crec que podria tenir molta similutud de totes maneres li haig de dir que és un personatge súper, súper entranyable.
Com que sé que vostè és d’un humor molt semblant al meu perquè primer es riu de vostè mateix, m’he pres la franquesa de ser més estricta amb vostè que amb l’Antoni.
Bé, crec que la professora ja ha reconduit aquests dos alumnes tant trapelles!!
Una gran abraçada a tots dos i gràcies per acceptar aquest humor que també podriem dir que és una mica Planià.
Bona nit.
Gràcies Anna per les teves paraules. És curiós que facis servir la variant “carabassa”, que és correcta, al costat de la més corrent “carbassa”, que també és correcta. I ho sento molt però la sopa de carbassa no m’agrada.
Et desitjo un bon cap de setmana!
Ostres, senyora Anna, m’heu deixat plastificat com un carnet de soci del Museu de la Pessebrística. El sentit de l’humor, quina gran cosa… Ah! i nyanyos, els que vulgueu. No sé si en tinc prou sentit de l’humor (tant de bo!) però puc assegurar que el cap és resistent, d’un material de primera qualitat, “stainless steel”, que diuen, d’un suro d’última generació. Comproveu el darrer crit en caps tecnològicament indestructibles i feu servir un bon mall. No us reprimiu, endevant, com qui pica a la porta….
(El casc! maleït siga! a on he posat el casc? ara que li he dit això a aquesta dona terrible, no el trobo!!!)
Bona nit, Antoni i Florenci,
Bé crec que ja heu passat la quarentena del vostre suspens -com els virus informàtics- i per tant jo només us puc dir el següent:
-Personalment m’encanten -amb el sentit real de la paraula- les carabasses, senzillament per aquets motius.
És un fruit de la carabassera que ens regala molta varietat de formes i colors. Té un gust suau al paladar és dolça i no amarganta i ens aporta molta energia i vitalitat.
Bé fent una comparació i amb sentit figurat, així és com jo us puc veure a vosaltres dos!
Bon cap de setmana i bona revetlla de Sant Joan.