Nit. Revetlla de Sant Joan. – Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena d’andròmines per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s’anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l’aire, embafador. Si hi anés –penso–, què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.
He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l’aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se’n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades, hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l’olor de fum s’esvaeix, l’aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca –com si les flames s’haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.
Cap rastre, en el text d’avui, sobre coets i petards. No devia ser costum el 1918. Només les fogueres i la tradició de saltar per damunt de les cendres.
Un detall curiós: en el text original del quadern, reproduït en el llibre “El primer quadern gris” (Destino, 2004) edició facsímil a cura de Xavier Pla, hi ha aquesta diferència:
Passen noies mudades = van a pendre el tren que va a la festa major de Palamós.
No només no hi ha petards, sinó que tot respira una suavitat, una calma després la batalla que no sé tampoc si s’adiu gaire al Sant Joan dels nostres dies. Des “Fa una nit dolça, quieta,…” fins “… la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca…”, i amb la rematada final de la comparació amb les figures de cera, sembla més que descriviu una festa zen en algun monastí de Darjeeling que no pas la barbàrie que tot s’ho endú pel davant, tipus cavall d’Atila, d’avui, aquí.
Aquesta nit de revetlla és també el meu aniversari. Odio els petards amb tota la meva ànima, ho sento. M’han amargat massa tots els San Joans, tots els aniversaris. És el dia de l’any que més lamento no tenir una automàtica recargable i saber fer-ne un us responsable, exterminant els malfactors assassins del silenci, criatures incloses (m’havia de sortir un fill afeccionat a la petarderia, jo també!). Ep, m’agraden les fogueres i defenso les coques. Desgraciadament, tot això es va extingint.
Malgrat tot, felicitats als Joans del bloQG, encara que us agradin les bombetes. Cal ser tolerant, què hi farem!
Suposo que aquest és un blog pels nostàlgics, així que no serà estrany que jo m’estreni dient que jo també enyoro aquest Sant Joan de principis de segle XX. U, ja posats, també vull fer constar que enyoro les platges de Calella, els camins per on les dones grans van a peu de poble en poble, les tortugues autòctones que passegen pels jardins de les cases,…
Ostres, i les Joanes!
Bé, ara sí que me’n vaig (a comprar uns taps per a les orelles, un instrument més econòmic que la pistola i amb un ús que et fa quedar socialment més bé que occir germans d’espècie).
Apa siau.
Bona tarda,
Primer de tot voldria felicitar al Florenci. En segon lloc, però, crec que si hagués d’exterminar a tots aquells a qui els fascina l’olor a pólvora cremada, es quedaria irremeiablement sense el cinquanta per cent de la seva família. Cosa que em fa pensar, que potser el que no li agrada és aquesta part de la seva família tant diabòlica. Per si un cas, aquesta nit em quedaré a casa, no sigui que hagi trobat a algun amic amb contactes amb alguna milícia i li hagi regalat un “Kalashnikov”.
Avui, dia de pont, mentre treballo, puc sentir la quietud que devia sentir en Josep durant la nit de revetlla. Però segur que aquesta nit, aquesta quietud l’esberlaran milers i milers de petits petards, que tant molesten a tothom qui no els encén.
Molt bona revetlla a tothom, felicitats a totes les Joanes i Joans i a tots els que facin el seu aniversari avui.
Això de treure la cadira al carrer, prendre la fresca, tafanejar una estona…. fantàstic! Hi ha dies que voldria ser en Pla, però avui m’agradaria jeure al portal, veure’l passar, saludar-lo i que deixés anar alguna pocasoltadeta amable i múrria.
És curiós. Els valencians tenim fama de sorollos amb això de les traques i els coets, però cel·lebrem el Sant Joan sense coets (tret d’Alacant, és clar!). Només encenenem la foguera i la saltem (o la salten, que jo no en tinc costum!), però per a aquesta nit els diaris diuen que l’Ajuntament de València repartirà, a la platja de la Malvarrosa, deu mil bosses de fem entre la gent per intentar pal·liar que la platja esdevinga el mateix femer dels darrers anys (tones d’immundicia al llarg del litoral en només unes hores). A la platja del meu poble no s’arriba a tant, encara. Tot és qüestió de temps…
Estic d’acord amb tots els comentaris aixì que no sé que més afegir?
que anyoro les vistes de les dones asegudes al capvespre en lees voreres de les seves cases, nens jugan al carrer sense perill, aquella mena de silenci tranquil i per déu, no es compri cap arma Sr.Florenci! que tirin petards , a mi tampoc m’agraden . Quina descripció tant suau i fresca la d’avui estimat Josep, fins i tot he sentit l’olor de l’anyorança de temps passats…
Felicitats a tots els Joans i Joanes que participen tant activament com passivament en aquest bloc. Teniu sort de ser posseidors/es d’un nom màgic, font d’inspiració de molts poetes.
A mi tampoc no m’agraden els petards però si, els focs d’artifici.
Felicitats Florenci pels teus 46 junys i per fer’els en un dia tant especial.
Antoni i Florenci, teniu el resultat de la vostra evaluació a l’examen que vareu fer fa uns dies en l’entrada del bloc de fa un parell de dies.
Bona revetlla de Sant Joan a tots els que participeu i llegiu el bloc i que a partir de les dotze de la nit se us compleixin tots els vostres desitjos!
Us deixo una endevinalla però aquesta vegada si que us en donaré la resposta.
“Flors de nit al firmament,
només duren un moment.”
Els coets.
Jo seuria en una cadira a prop de la d’en J. Cardona, a badar i veure passar –les delícies de la vida antiga i natural sota la mica de fresca dels vespres d’aquest estiu que tot just.arribat ja comença a fugir.
[...] El recuerdo de la Noche de San Juan que tengo más a la mano es el de JP. Y me sigue pareciendo muy bello, como aquella primera noche que lo leí, ¿dónde fue? ¿hace cuantos años..? 23 de juny. — Nit. Revetlla de Sant Joan. — Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena d’andròmines per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s’anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l’aire, embafador. Si hi anés –penso–, què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva. He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l’aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se’n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades, hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l’olor de fum s’esvaeix, l’aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca –com si les flames s’haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera. [Josep Pla, El Quadern gris]. [...]
Bona nit Pau,
He tornat a llegir la teva entrada i encara no m’havia adonat que parlaves del teu tiet. Crec que és la segona vegada que participes en el bloc i et recomano que ho facis molt més sovint així tindria una aliat molt important perquè aquest “cul del Jaumet”se les porta.
Encara que a mi tampoc no m’agraden els petards jo em posaria de part teva per fer-li la vida impossible.
A mi també m’ha tocat treballar, ja saps els pobres hem de fer les peles d’alguna manera, no com alguns privilegiats, eh Florenci!
De totes maneres pots estar content de tenir un parent tant divertit i alhora podriem dir fins i tot poètic perquè noi, ens fa unes descripcions dels textos del Sr. Pla que caus de la cadira.
Bona revetlla.
I tant, Ramon, aquest vespre li oferiríem un tall de coca i un got de vi
Tranquil, estimats nebodet i menta fresca, que no sabria ni per on començar. I més encara si la senyora Ramos s’alia amb el Pau per a bombardejar-me.
Bandera blanca! rendició!
· · · — — — · · · · · · — — — · · · · · · — — — · · ·
(S.O.S. S.O.S. S.O.S.)
Si els senyors Cardona i Torrents m’ho permeten, amb molt de gust m’afegiria a la contemplació (sí, sí, ja portaria jo la meva cadira i algun tros de coca).
Moltes gràcies per les felicitacions.
Havent respirat aquest aire de qualitat de seda, el silenci i el camí per a mi sola d’aquest matí són espectaculars.
Renoi,si n’estem de nostàlgics! Aquesta tradició ja no és la que era: com, gairebé tot, es va desvirtuant! Sí, a mi també m’agafen els rampells rabiosos del Florenci, sobretot per l’excés dels petards, que restringeixen la meva operativitat: he decidit, des de fa una setmana no sortir de casa cap tarda! No voldria semblar “el pot de la pega”, però…
Quan al text em sorprèn, al marge de l’ambient general que han deixat les flames de les fogueres (l’ aire de qualitat de seda: fi, quiet; la gent com figures de cera: asseguda, silenciosa…) i, que ja heu anat comentant, el capteniment de Pla envers la revetlla de Sant Joan: aquest vespre, fosc immens i la buidor angoixosa, opressiva. Als 21 anys?
Bon dia de Sant Joan (ara s’ha acabat el terrabastall)
Los petardos, durante la noche de San Juan en Cornellà de Llobregat, no dejan ningún tipo de tregua hasta, más o menos, las 4.30 h. de la madrugada, hora en que puede empezar a haber unos cuantos segundos entre petardazo y petardazo.
Yo, como he podido, he estado desaparecido, evidentemente. Muy cerca de ese silencio sentado y fresco y semejando una figura de cera.
P.D. Felicidades, Florenci (los años se nos escapan, ya, entre los dedos).
Ai, sí, Antonio… Moltes gràcies.
M’uneixo al club “badocaire” d’en J. Cardona i d’en Ramon.