La Maria, una vella minyona, que ara és a casa, després d’haver servit molts anys a Girona, sento que diu a les meves germanes:
–Quan servia a la plaça del Vi, el que m’agradava més eren els enterraments, sobretot quan enterraven algun oficial o soldat i sentia la música del regiment. Perquè han de saber, senyoretes, que la música no falta mai en aquests enterraments. Quan la sentia, de lluny, no podia resistir la temptació de sortir al balcó; de vegades, baixava l’escala del pis com un llampec, per veure passar el seguici. En canvi, els casaments no em deien res. Quan veia entrar als casats de nou a la porta del fotògraf Unal per fer-se la fotografia, els veia tan tristos, preocupats i cortats, que no em produïen cap il·lusió…
–Així a vostè, Maria –que jo li dic–, li deu agradar el dia dels morts, i el cementiri…
–És un dia que m’agrada, però encara m’agradaria més si s’hi sentís la música de regiment i aquelles peces que toca en els enterraments… ¿comprèn, senyoret Josep?
Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.
–No has tornat més al Jutjat… –em diu rient–. És que no t’agradà veure funcionar l’administració de justícia…
–Sí senyor. M’agradà molt; però, francament, trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de lluny…
–Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho vols bonic…
–Senyor Balaguer, no em prengui per un infeliç…
–Mira! Si et vols mantenir tan enlaire i no baixes una mica de l’escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m…
“·La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m…”. Ha, ha! doncs sí, els microbis i els virus només es veuen amb el microscopi. I com més el gradues, més porqueria veus. Els estels i constel·lacions, en canvi, són tan boniques potser perquè són tan lluny! Suposo que per ser feliç s’ha de pendre la distància idònia a les coses.
El interés primario de la muerte, a veces para bien, valga la paradoja tan bien ejemplificada por el mestre. Y luego, la contundencia del señor Balaguer, con su pesimismo realista.
P.D. Seguro que el señor Balaguer no dijo una eme, sino una mierda. Su contundencia, con lo de la eme, queda rebajada, incluso cursi.
¡¡¡HASTA PRONTO!!!
Tornem als personatges de la vida real: la minyona (tot un món, aquest de les minyones) i el senyor del Jutjat, amb l’opinió tan antiga i tan actual de la justícia (una merda). Crec que el fet d’escriure “una m…” és per culpa de la censura de l’època, era l’any 1966 en ple franquisme.
ara a la plaça del vi s’hi cremen fotografies dels borbons! T’ho pots creure Josep que ho fan sense música?
Estrip,
molt bona aquesta teva aportació!
La Plaça del Vi deu ser el lloc adequat perquè hi passin coses històricament importants.
Bona nit Josep,
Ostres, avui m’ha encantat i m’ha sorprés l’anotació de la teva paraula “escambell” perquè jo feia temps que no la utilitzava.
De petita feia cagar el tió amb un escambell i a casa n’hi havia dos i eren herència dels besavis; per tant tota una peça sentimental i per la que hi ha passat totes les generacions posteriors. Quan em va tocar a mi, només en quedava un perquè de tant que el picavem pequé en surtís regals ens el vàrem carregar.
Ja pots comptar si el pobre escambell cagava gaires coses, no com la quitxalla d’ara que amb els tions tenen de tot i més.
Haig de dir-te que encara el tenim i el fem participar a la festa peró ja no l’estomaquem sinó que li toca el rebre a la nova generacions de tions.
Saps, quan a vegades he parlat de fer cagar el tió amb un escambell, gent de la meva zona i fins i tot de seixanta quilòmetres enllà, no han tingut n’hi idea de què els hi deia. Curiós, no! i ara tu que pertanys a una zona molt més llunyana que la meva, vas i me’n parles.
Coses, de la llengua i dels mots de cada zona. Tot plegat molt enriquidor; tot sigui per mantenir viu el que és nostra i molt ben nostra i que no caigui en l’oblit.
PS: Antoni, ja sé a que et dediques! Per la teva intervenció de l’últim dia has de ser filòleg i et dediques a la docència. Veritat? com que no em contestaràs segur que ho hauré encertat!!
Bon cap de setmana a tots.
Insistent i benvolguda Anna,
com que NO ho has encertat, et responc. Tu, no paris de demanar que potser algun dia t’ho diré. Això sí, tal com deia l’Espriu,
“et diré sempre la veritat”.
Molt bona, Anna, la teva aportació sobre l’ESCAMBELL. Ja deus saber que això que expliques de quan eres petita, el record del passat, és el que va fer Marcel Proust amb la famosa magdalena.
Apa, bon cap de setmana, també, a tothom.
A l’Estrip i l’Antoni, potser si no ho havíeu llegit, us pot interessar aquesta informació sobre Pla i Xammar en una idea d’atemptat contra el rei Alfons XIII.
I, fora d’això, he trobat un comentari que m’ha interessat, perquè pot ser realment productiu, en aquest Bloc d’en Gerard Farràs Potser, entre això i el que diu en J. Cardona, perfilem la idea que ja tenim sobre Josep Pla.
Sí, conec aquesta informació sobre Pla i Xammar que surt al llibre CARTES A JOSEP PLA (A cura de Xavier Pla) Quaderns Crema, 2000.
Molt bo el blog d’en Gerard Farràs.
Moltes gràcies, Ramon Torrents!!
Antoni, Antoni, no siguis tant esquívol!
Si de jovenet esquivaves tant bé les dones; renoi devies ser molt car de conquistar, ja,ja,ja!!
De totes maneres suposo que ja deus anar perfilant el teu primer llibre, ja saps que jo et vaig fer escriptor i quan menys ens n’adonem aquest bloc s’haurà acabat.
Bé, com que ets una biblioteca ambulant m’hauràs d’explicar que li va passar a la magadalena del Sr. Proust, perquè jo no en tinc ni idea i realment m’has deixat molt intrigada. Espero que amb la teva explicació podré augmentar el llistó de la meva cultura general.
Gràcies, estimat Antoni, i com molt bé dius i també ho deia el Sr. Espriu jo també “et diré sempre la veritat”.
Bona nit.