Alexandre Plana m’aconsella de fer un exercici literari seriós: em proposa de traduir un llibre francès realment difícil. Em suggereix «L’écornifleur» de Jules Renard. El títol de la novel·la de Renard ens embranca en una inacabable discussió. Què vol dir? Es pot traduir «L’écornifleur» per «El tastaolletes»? No és pas ben bé això, és clar… traduir és una feina endimoniada, dificilíssima, però jo comprenc que és útil. Útil, sobretot, per a conèixer una mica la pròpia llengua.
.
A l’Ateneu he conegut Miquel Ferrà, que em sembla una persona boníssima. És poeta i bibliotecari a l’Hospital Clínic. Li tenia una mica de mania perquè quan fou bibliotecari a la Universitat no em serví mai cap llibre dels que jo li demanava. Al cap de poca estona d’haver-li lliurat la papereta em venia a trobar amb un llibre a la mà. Em deia:
–Per a passar l’estona li deurà ésser igual aquesta novel·la de Pérez Galdós… No li sembla?
Jo feia una cara d’astorament i ell em dedicava un petit somriure. Avui m’ha dit:
–A la Biblioteca de la Universitat hi ha llibres molt bons. Vostè me’n demanà alguns. Sempre el veia amb el catàleg als dits. No els hi vaig pas servir. En aquest punt tinc el mateix criteri que el senyor Aguiló. Els llibres bons no poden pas anar a la sala pública de la biblioteca. Aquestes sales són per a llegir Blasco Ibáñez o Pérez Galdós, comprèn?
Ferrà és un home net, polit, actiu. Té el nas una mica a la murciana, d’hospiciano, un nas de crani de la cultura de El-Argar. El que m’agrada sobretot d’ell és la seva independència de criteri –malgrat ésser mallorquí.
.
Aquesta nit Barcelona està imponent. Tot a les fosques. La cosa és tan insòlita que és literalment indescriptible. El que fa més impressió és el silenci –el silenci densíssim. No se sent ni l’udol llunyà dels vaixells que salpen ni les locomotores llunyanes. Res. És com una llosa de plom, pesadíssima.
Trauttore, traditore… Traduir és una feina tremenda, com caminar damunt d’un mur finíssim, certament.
Recomano que cliqueu els enllaços, si teniu temps:
He llegit el fragment del senyor Renard a l’enllaç i m’he quedat esgarrifat per la cruesa. Molt contundent però molt ben descrit. El desconeixia totalment.
També està molt bé l’enllaç a Miquel Ferrà. La descripció que hi fa allà en Pla és un complement perfecte, i gens contradictori, amb el que hi diu a l’entrada d’avui. Hi ha tanta gent que, sense esperar res a canvi, a la seva manera, ha fet tant per aquesta llengua, sense esperar cap agraïment d’un poble inevitablement ignorant.
Cada dia aprenem coses.
Molt bo el teu comentari, Florenci. Jo també m’he llegit el text del gat de Renard i he quedat parat a mesura que anava llegint. No m’esperava una cosa així quan he començat a llegir-lo. Està molt bé, molt ben escrit.
Sobre la traducció que ens explica Pla que comença a fer avui, jo em pregunto si la va acabar, si es va publicar. Al llibre JOSEP PLA: BIOGRAFIA DE L’HOMENOT de Xavier Febrés llegeixo això:
“Pel seu cantó, Josep Martinell aportava aclariments de coneixedor de Pla i de la literatura francesa: “És a El quadern gris, escrit abans de Coses vistes però refet ja en la maduresa, que cal cercar la pista de l’autor que va influir definitivament en l’elaboració del seu estil tan personal, sense convencionalismes. És Jules Renard. En El quadern gris hi ha algunes referències a aquest autor. És en aquella època que va traduir L’ecornifleur per fer exercicis d’estil. Aquesta traducció la va donar a Alexandre Plana, que va ésser l’home que més el va ajudar en els primers anys de periodisme.” (Josep Martinell. Punt Diari, 23 abril 1982)
“Els llibres bons no poden pas anar a la sala pública de la biblioteca. Aquestes sales són per a llegir Blasco Ibáñez o Pérez Galdós, comprèn?”: els llibres d’una biblioteca no han de ser en vitrines, o col.locats horitzontalment, o fora d’accés: els llibres són per ser llegits, l’única funció del bibliotecari és fer arribar els llibres als usuaris, i en últim terme que els llibres es llegeixin. Tota la resta només és dirigit a aquest objectiu. Però crec que les primeres biblioteques públiques de Catalunya són d’aquesta època, en què no s’havien acostumat al préstec “universal” encara.
M’agradaria de saber quins eren els llibres que el bibliotecari no li entregava a Pla. I què tenen de dolent Blasco Ibáñez o Pérez Galdós, apart de ser en un idioma que no acostumo a llegir…
[...] 21 Febrer 2009 Traduir per escriure Posted by Anna under l’ofici, la blogocosa, lapidari | Etiquetes: Josep Pla, traducc, traducció | […] traduir és una feina endimoniada, dificilíssima, però jo comprenc que és útil. Útil, sobretot, per a conèixer una mica la pròpia llengua. Josep Pla, ‘El quadern gris’, 21 de febrer de 1919 [...]