En els pobles tothom es coneix, més o menys. I així, a les noses personals de la vida, s’hi afegeixen les que produeix la presència de l’altra gent, amb les seves inesgotables fantasies.
De sobte hom veu aparèixer, al carrer, successivament, els individus d’una família vestida de dol, coberts de draps d’un color d’ala de corb. Aquestes aparicions, sobretot ara a l’estiu, dins la llum blanca, enlluernadora, frenètica de l’estiu, produeixen una sorpresa que molesta. Amb un davantal negre, les criatures, tan pàl·lides, semblen de l’hospici. Dins del sutge d’aquests draps, les dones grasses i deformes semblen encara més grasses i deformes: la pell els agafa una grogor malaltissa. Les dones flaques semblen canyes vestides. Amb la llum, la pols i la incúria difosa, els vestits i els barrets negres dels homes agafen un aspecte sinistre –un aspecte de resignació falsa, de guarda-roba. És inexplicable la capacitat que té la gent per a aprofitar totes les ocasions d’accentuar tots els aspectes desagradables, horribles, que té la vida. Fa l’efecte que el difunt se n’anà a l’altre món per no presenciar l’espectacle de l’endolament de la seva família.
La meva idea és que per a portar un dol digne s’han de tenir, també, molts diners.
Gori, que deu haver llegit algun poeta d’ara –sospito Juan Ramón Jiménez–, no semblava pas gaire entusiasmat, aquest vespre, al cafè, del que ell en diu la sensibilitat moderna.
–Figureu-vos –deia– que ens volen fer entusiasmar amb qualsevol fotesa, amb la més insignificant menuderia. Volen entendrir, amb això tan minso, unes persones que no són capaces de moure’s ni davant d’un mort, ni davant de qui el vetlla ni davant del fet més greu. Aquests poetes tenen una sensibilitat tan delicada que quan passen per un carrer i veuen un vidre esquerdat en una finestra ja s’escalfen i no es poden contenir…
I després d’una curta pausa:
–Encara que també podria ésser que no s’escalfin tant com diuen… aneu-ho a saber!
Això d’anar vestit de dol és una cosa que ja no s’estila. Abans se solia portar dol (anar vestit de negre) tot un any i algunes persones ja no es treien el dol mai més, anaven, sobretot les dones velles, de negre absolut.
A mi, l’únic llibre que em va agradar quan el vaig llegir ja fa molts anys, al col·legi, va ser “Platero y yo”
En aquest dia no hi vaig deixar cap comentari perquè crec que tenia l’ordinador a la Uci, però només voldria dir, que molt jovent vesteix de cap a peus de color negre, concretament sé que aquest moviment urbà se’l nomena d’una manera especial però no recordo en aquests moments el seu mot.
Si fos obligat vestir de negre molts ni el tindriem a l’armari. Quan les coses es converteixen en obligació deixen de ser accions naturals i llavors moltes vegades senzillament actuem a l’inversa.
A mi Antoni, el llibre que em va fascinar quan me’l vaig llegir quan tenia disset anys i a la gran majoria que l’havia intentat llegir no el va poder acabar, va ser “Cien Años de Soledad”.