He estat uns quants dies sense escriure. Ha fet molta calor. Una calor rabiosa. (Aquest adjectiu, que em sembla que és d’Horaci, el trobo magnífic.) La calor 
rabiosa ha acabat amb la indefectible tempestat de trons i llamps i pedregada… sí, la pedregada justa per a destruir la collita de les vinyes. Les delícies maternals de la naturalesa! Veure els llamps tan pròxims, fosforescents, morats, violacis, sofrats de groc, acarminats, darrera la densa cortina blanca, fantasmal, del calabruixó, és un espectacle que mai cap escenari no podrà vagament imitar –per més fastuós i enlluernador escenari que sigui. No hi haurà mai cap morena Salomé el perfil de la qual pugui comparar-se al zig-zag d’un llamp clavat a terra, ni cap vel de Salomé més fascinador que els vels –boirina blavenca, lleu, brodada– d’una pedregada.
Però la tempesta ha estat de poca durada.
Aprofitant la mica de frescor deixada per la darrera tronada, he anat al mas. He passat un parell o tres d’hores mirant papers i regirant calaixos. He confirmat el que ja suposava: la poca afecció dels meus avantpassats per la lletra impresa. He trobat tres llibres vells: les «Faules» d’Isop en una edició amb gravats al boix, violents i grollers; la «Gramàtica Catalana» de Ballot en l’edició de 1814 i uns exemplars dels «Diàlegs» de Lluís Vives.
He trobat també uns llibres de batxillerat i de carrera, del meu pare i de l’oncle Martí, i una quarantena de quilos de 
llibres d’anar a missa que foren propietat del senyor Esteve Casadevall. Res. Modèstia a part, és un fet que jo, a vint anys, he comprat més llibres per llegir que les deu o dotze darreres generacions de la meva família. No sé pas si aquest fet és gaire bon símptoma per a la bona i sensata marxa de la pròpia institució familiar. Potser té raó la tia Lluïsa quan, en veure’m arribar amb un «altre» llibre, no es pot estar de dir:
–Malaguanyats diners…!
dons jo deia que els anys d’infantesa que vaig viure amb els iaios, sempre vaig estar envoltada de llibres i que algún d’ells, encara els conservo, de la meva iaia vaig apendre a estimar els llibres.
Doncs jo deia que primer fa servir el mot “pedregada”, després el mot “calabruixó” i acaba altre cop amb “pedregada” que són sinònims i em pregunto si es refereix a la “calamarsa” o “calamarsada”.
Pel que fa al tema dels llibres, a la casa pairal dels meus avis recordo que hi havia un “Novísimo Año Cristiano” dels anys 1840 o 1850 més o menys. I que jo també he comprat més llibres per llegir que els meus avantpassats, què hi farem, un defecte com un altre!
Bona nit companys,
Doncs jo no sé que hi deia el dia 15, perquè ja no sé que vaig fer ahir!!!! Són molt curioses les nostres actuals entrades per intentar que no quedi cap pàgina en blanc, i parlar del que deiem és com si hagués passat molt de temps des dels nostres últims comentaris.
Bé, avui dia 19 i molt entrada la nit perquè estic molt desvatllada i amb un cel negre, negre ; llueix una lluna blanca com un glop de llet acompanyada de la seva única estrella que la segueix a distància però que no la deixa ni a sol ni ombra. Això és el que puc veure en aquests moments d’aquí estant de la meva finestra.
Josep, tot i parlar de tempestes i trons ja siguin ficticis o meteorològics fas que siguin fascinadors per tota la descripció magistral que en fas; fins i tot quan goses comparar-ho amb la dona més rebonica del món perquè aquesta segur que si que et portarà tots els mals de caps, tempestes i calamarsades, si t’hi arribes a enamorar.
“Trons i llamps i pedregada… “. Ja no se sent, aquest rosari de fenòmens atmosfèrics enfilats l’un al costat de l’altre i que era patrimoni del parlar col·loquial.
Ja que parlem de records, aquesta mateixa expressió, que encara en algun moment em surt, la conec del meu avi, que la deia invertint-ne una mica l’ordre, perquè diria que ell la començava pels llamps: “Llamps i trons i pedregada… “
que bé poder llegir-lo i per la vostra iniciativa,