Santa Margarida, festa major de Palafrugell. Els experts la profetitzen magra per la falta d’exportacions de la indústria, col·lapsades per la guerra. Hi ha molta gent parada, la propaganda anàrquica creix amb la misèria. A l’Hospital funciona una cuina col·lectiva on fan cua molts treballadors i pobra gent.
De tota manera, la sortida de l’ofici, dins la llum blanca, furiosa, de l’estiu, ha estat impressionant. Sortint pel portal, la gent semblava haver quedat inflada per la pomposa música de Mercadante que han tocat a l’ofici. Sota les ombrel·les de color vermell; la llum feia la rateta a la cara de les senyores tibades, encotillades, rígides. Els homes, vestits funeràriament, molts amb barba, semblaven dins de la llum gasosa, efervescent, mers perfils. Impressionant, el cruixir de les sabates estrenades per la burgesia. Cada any, les sabates indígenes gemeguen més. Hi ha cuiros que cruixen d’una manera més somniosa i densa; cada pas que fa el seu titular produeix la sensació com si hom trepitgés una capa de cloves d’ou. Sardanes a Plaça Nova abans de dinar. Molta de gent sota de les veles ampliades dels casinos. Vermuts amb olives. Molta calor, llum desagradable. La polèmica al voltant de les sardanes de Juli Garreta és més viva que mai. Els sardanistes habituals es manifesten contra el músic de Sant Feliu. 
El grup més burgès i actiu de la vila, del qual fa cap don Joan Miquel, defensa Garreta. Garreta és magnífic i quan l’orquestra de Peralada toca una seva sardana –que els sardanistes s’abstenen de ballar perquè troben aquesta música inintel·ligible i confusa (diuen que són sardanes de concert)–, sembla que a la plaça hi ha més llum, encara, que la que hi sol haver, de natural, pel juliol, en aquest país. Les sardanes, la tenora… quina cosa! Una música sentimental, una melodia pueril, explicada d’una manera nasal, fatxenda, impertinent. En aquest sentit, això deu ésser la quinta essència de l’esperit primigeni del país. Després de les sardanes, passo, camí de casa, per alguns carrers. De les cases obertes m’arriba una embriagant olor de successius i diversos sofregits. També m’arriba –més acostat, més allunyat– un sorollet viu, picat, de culleres, forquilles i ganivets. Els empordanesos –no es pot pas negar– som una mica poca-soltes, però els sofregits d’aquí no tenen rival, són, sense discussió, els millors del país. A l’hora d’aquesta respectable veritat, l’indigenat té un toc gairebé infal·lible.
En un interval de les sardanes de la tarda trobo Gori desorientat i incert.
–Aquestes festes majors –em diu– em trenquen les oracions i no fan per a mi. Em declaro partidari de la vida de cada dia, de l’habitual. M’agrada de menjar a l’hora i d’anar a la rega. Aprecio la tertúlia que fem tots plegats. Les cares desconegudes són, per mi, absolutament innecessàries, purs misteris. Què us heu fet avui els amics de cada tarda? He vist Frigola separat de Gallart per una gernació de forasters. Aneu a prendre cafè i resulta que no sabeu a quin cafè el preneu… No em vingueu amb coses modernes i delirants.
A plaça hi ha tanta gent que vaig notant que, mentre Gori em parla, les empentes i les intromissions humanes ens van separant de mica en mica. Arriba un moment que per a fer-se entendre ha d’alçar la veu. Observo que això li augmenta el mal humor. Li dic, de lluny, cridant:
–No us esforceu… Ja comprenc que sou partidari de la monotonia…
–Exacte, això mateix, exacte…! –diu cridant com un energumen mentre amb el braç assenyala un gest de comiat irremissible i fatal.
Una altra demostració de l’habilitat de Pla per descriure un esdeveniment, en aquest cas una diada de festa major al poble, amb tots els detalls que sap captar i després escriure’ls.
Això del soroll de les sabates… és impressionant! està tan ben explicat… la comparació de la fressa que fan amb les cloves d’ou… sembla que ho estàs escoltant.
Em sembla que les sardanes li agradaven a Josep Pla.
La passejada pels carrers, camí de casa seva, amb el detall dels sorolls que surten de les cases, una altra petita meravella!
I la trobada i la conversa amb Gori… és que no es pot ser més exacte en descriure una situació com aquella.
En resum, tot el fragment d’avui, una altra pàgina de mà de mestre.
Bona nit,
Antoni, tu sempre el primer! Jo ho vaig fer per primer cop ahir i haig de reconèixer que em va fer basarda, prefereixo que ho facin els altres.
En relació al comentari del teu professor, haig de dir-te que jo en tenia un que no deixava anar aquestes frases tant reboniques sinó que feia anar la mà i amb el seu segell d’or que portava al dit; t’agafava els cabells et feia abaixar el cap i llavors tancava el puny i et fotia un bon cop al cap i s’assegurava d’encertar la testa amb aquell material preciós que portava al voltant del dit.
Per sort, jo era una bona alumna però els tres o quatre xicots que sempre els hi tocava el rebre t’asseguro que ploraven de valent. Jo davant d’aquelles situacions el cor sempre m’anava a mil i plorava amb ells però per dintre!
Ramón, gràcies per transcriure la carta de l’Alexandre i també vull agrair-te la feina d’aspiradora que fas de les entrades indesitjables perquè estic segura que potser algunes fan referència no als escrits d’En Pla sinó els comentaris que fem nosaltres mateixos.
Et vaig dir que no recordararia el que havia escrit, però renoi dissabte vaig començar a llegir el blog i només vaig trobar la feina que feia l’Antoni per anar reconstruint part dels dies que estaven buits i no el vaig voler deixar sol i aprofitant les altes hores de la nit em vaig anar inspirant i vaig pensar que si l’Antoni feia l’esforç, jo també el podia fer i realment va ser molt gratificant , llàstima que no hi haguessin més entrades per omplir perquè jo ja havia agafat la directa.
Maria Rosa, gràcies pel teu comentari perquè el deixes anar en un dels dies en que jo hi participo. No crec que els nostres comentaris siguin especials, senzillament som persones que expliquem les coses amb el cor a la ma. Tu també ho pots fer, de tant en tant hi participes però ho fas molt poc i molt breu. Ja veus, fes com jo. A la primeria no deia quasi res, ara no pararia. Tu, segur que també tens moltes coses a dir i ho pots fer a la teva manera, perquè aqui tothom s’explica com millor sap i tots ens respectem moltíssim.
Bona nit a tots.
Després de més de deu dies descavalcat d’Internet per culpa d’una fallada elèctrica, i de perdre el fil del BloQG més del que voldria, vaig llegir que patíreu un esborrament complet de les col•laboracions dels “bloQGaires” de part dels mesos de juny i juliol. De tant en tant anava llegint alguna entrada i els vostres llaminers comentaris, però no he tingut temps ni em veia amb energies per a dir ni piu fins ara. Em sap greu especialment per un recordatori que feu l’Anna Ramos —enmig una conversa que desitjo especialment que es pugui recuperar, amb carta del senyor Castellet penjada per l’Antoni inclosa—, que gairebé em fa caure una llàgrima. Ostres, perdona Anna, et devies pensar que ja era al calaix, però no: afortunadament, encara bellugo!
Desitjo de tot cor que es pugui recuperar tot aquest material el més aviat possible. En cas que us interessi, us informo de que jo conservo totes les entrades -amb els comentaris de tothom inclosos- fins poc abans la fallada que em va fer perdre el costum que espero recuperar a partir d’avui. Desgraciadament, tota aquesta informació és anterior al desastre, és clar.
Avui: “…partidari de la monotonia…” Sempre m’ha agradat els comentaris sobre ser o no ser partidari dels fets inevitables (“partidari de la decadència”, “partidari de la caiguda de les fulles d’arbres caducifol•lis”, etc) pel que té d’absurd i divertit alhora. Un joc dialèctic al qual qui escriu aquest diari hi recorre tot sovint, oi mestre?
Bon dia a tothom.
Benvingut Florenci, ja et trobàvem a faltar!
Segur? Ostres, jo també a tots vosaltres. I més ara, amb tot això de la guerra amb Alemania. D’ara endavant, encara que vagi de bòlit, miraré de no perdre’m detall.
Una abraçada, maco.
Hola Florenci, jo també com l’Antoni t’he trobat a faltar. Jo també vull una abraçada!!!
Mira, em sap greu que et vagis entristir amb algun comentari meu, no era la meva intenció suposo que deuria ser el que parlava de la mort. Noi no sé com ho vaig explicar i potser hauré de dir que fins i tot m’afalaga perquè normalment els homes no mostreu les vostre emocions i no sou de llàgrima fàcil -suposant que el que escrius sigui veritat o potser és una ironia de les teves!
Espero que tornis a participar en el bloc perquè els teus comentaris donen llum, color i alegria.
Benvingut i ara et toca treballar a tu que l’Antoni i jo portem uns quants dies reconstruint el bloc.
Bona nit i bons sons a tots!
Benvolguda Anna:
Ui, això de la llàgrima no s’ha d’agafar ni al peu de la lletra ni com una ironia (i en aquest cas, d’ironia encara menys, eh) sinó com un dir, una frase feta. Diguem-ne que en aquell moment se’m va dibuixar un somriure, alhora que pensava “a veure quan trobes un minut i t’hi reenganxes, gandul”. Vull dir que tampoc estava com la dama de les camèlies, amb un reguerot vidriós cascadejant-me pel llagrimal, mentre mirava de no fúmer la gran testarrada amb les relliscades. No crec que a ningú li puguin importar gens els meus sentiments però tampoc em fa por de mostrar-los si em calen per a il·lustrar quelcom quan no ho sé explicar d’una altra manera.
Au, que tinc una pila de bloc per llegir.
Adéu!
Al Gori no li agraden gens les festes majors, troba que no pot estar com sempre amb els amics. Ara és tot diferent, la gent, els coneguts, veins i fins i tot alguns amics es troben de festa major a festa major, fan una salutació a mig del carrer en que en 3/4 minuts es posen al dia de les seves respectives vides i queden per a veure’s després de festes amb més tranquilitat, cosa que no solen fer fins un any més tard, a la propera festa major. Estem tant atrafagats que no tenim ni temps per a les relacions socials!
Estic completament d’acord amb el que diu la Yolanda.
Els temps canvien i els fets també.