Segon dia de la festa. A la tarda, la gent agafa un aire una mica fatigat. El programa de la festivitat consisteix en una successió alternada de moments de brogit i de soroll i de moments de calma silenciosa, una mica trista. En aquests moments, se sent, de vegades el pet d’un tap de gasosa impetuós, escumejant –davant de la cara àvida d’un nen arrilat. En els moments de soroll, la gent té els ulls brillants. Quan la cosa baixa, fa la mateixa cara que si tingués un disgust irreparable. La indiferència davant del món és la felicitat.
-
-
La vida burgesa. En un moment determinat constato que circula per la vila un rumor sensacional: el rumor que el metge Martí, don Francisco Martí, està absolutament decidit a posar, a casa seva, cambra de bany. «¿Ja sap que el senyor Francisco posarà quarto de bany?», m’han dit, en un espai curtíssim de temps tres o quatre persones de la vila de la posició més diversa.
El senyor Francisco és una gran personalitat del país i està lligat, en la meva visió de les coses, amb la quinta essència de l’antiga vida burgesa. És el metge de casa –i, per tant, és un gran metge. És un home curt, corpulent, apoplèctic, que quan puja una escala bufa com un dofí. Sobre els seus ulls, que semblen excessius per les seves òrbites, hi porta uns vidres inestables que un cordonet lliga amb l’orella molsuda –d’un pèl moixí daurat. Les seves sentències són contundents i tenen imperatiu. Home del seu temps –ara deu tenir uns seixanta anys–, els seus coneixements es basen en l’ull clínic. Aquest ull clínic, posat en un temperament mòrbid i melindrós, no li hauria donat, potser, cap rendiment. Servit per la seva combativitat li ha proposat una confiança il·limitada. Els qui li paguen la iguala estan convençuts que és un home que es baralla amb les malalties a través d’un cos a cos literal, d’una baralla autèntica. En tot això hi ha una mica de comèdia; però, sense comèdia, ¿hi hauria burgesia?
Acabada la seva visita, que fa amb una tartana de vidres tirada per un cavall lluent i menada pel fidel Molines, la senyora Carolina (la seva senyora) ja l’espera. La senyora Carolina és sorda com una perola, però la seva incomunicació l’ha portada a practicar l’art de saber notícies. La senyora Carolina és una de les persones més xafarderes de la població. Ho sap tot. No se li escapa res. És una esponja que absorbeix tot el que es produeix al seu voltant. És una xafardera de tipus provocatiu; la seva comunicació normal amb la gent es produeix d’aquesta manera: ella sempre té a mà un tall de diari. En trobar-se davant d’un o altre, fa amb el diari de què disposa un cucurutxo, se l’aplica a l’orella, acosta la boca de l’embut de paper a la cara de la gent i fa amb la cara plena de curiositat:
–Digui, digui…
La senyora Carolina és alta, negra, desmanegada, ossada. És, al mateix temps, la persona més melosa del país. Té alguna cosa de mestissa –de cubana. Davant d’ella, el senyor Francisco –segons diuen– ha hagut sempre d’arriar veles i d’adaptar el seu impetuós temperament a l’ordre familiar. Això fou especialment visible quan perderen la seva única filla. Aquesta senyoreta morí d’una malaltia molt estranya. Era ja morena de pellatge. Quan es posà malalta s’anà tornant negra, negra, negra, i a la fi es morí fent un badall normal, habitual –un badall com els que es fan quan es té una mica de gana. (Així ho contà el servei que la veié morir.) De cos present semblà que retornava a unes formes i a un color ja oblidats, superats. Tenia els pòmuls sortits i tibants, el nas xafat, els llavis botits. El color era el d’una negrita real.
A casa del senyor Francisco fan olla cada dia i arròs els diumenges. Sis dies d’escudella, carn d’olla i un platillet de carn o de peix. I els diumenges, arròs, per canviar. Sospito que aquests menús ja fa molts anys que duren en les cases benestants del país. Constitueixen la columna bàsica de l’estructura alimentària familiar. Per això és tan curiós de constatar que ara, en aquests moments, es produeixen els primers símptomes contraris a una persistència que semblava definitivament assegurada. En la societat vilatana es nota la presència d’elements contraris a la carn d’olla. Aquests elements tenen ardor, i tinc la impressió que triomfaran plenament. Aquestes modificacions transcendentals en la constitució de base del país són atribuïdes a la guerra. És evident. Passa en aquests moments, sobre el món, un vent de revolució, un vent contrari a la monotonia, i la carn d’olla és considerada monòtona, desproveïda de variació, repetida. El plat, per altra part, és molt car i les dones van una mica curtes de cabals. És natural que, a les cases de conviccions poc sòlides, la carn d’olla perilli.
Havent dinat, el senyor Francisco encén un cigar de l’estanc i es dirigeix a casa del seu cunyat senyor Maspera. Aquest senyor és un home alt, una mica corbat, flac, envellit, amb una barba quadrada groguenca, els cabells amb ratlla i tupè. És casat amb la senyora Irene. La senyora Irene és germana de la senyora Carolina. El senyor Maspera és rendista. Té una renda que li permet, sense fer res, de menjar escudella i carn d’olla cada dia. És una persona ben educada, d’un humor constant, incapaç d’ofendre ningú ni de dir una paraula que no hagi estat repetida copiosament per tota la vida. En la vida burgesa tot és repetit.
Una mica abans, una mica després de l’aparició del senyor Francisco, arriben a la casa dos o tres altres senyors –el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.– després d’haver menjat també la seva carn d’olla respectiva. Quan són tots reunits, s’asseuen a una taula, la senyora Irene porta unes cartes i es posen a fer el tresillo. Comencen a hora fixa: quan els obrers passen en direcció a la fàbrica. La durada de la partida és, en canvi, incerta. Depèn de si el tartaner del senyor Francisco es presenta amb una mala notícia –amb una mala notícia per al malalt, ben entès. En aquest cas, el metge ho deixa tot i es dirigeix, amb la tartana, a fer la visita.
Des de l’aparició de les primeres orenetes fins que fa fred, els senyors Maspera fan vida de porta. Vull dir que fora de les hores de repàs o de dormir estrictes es passen la vida a l’entrada mateixa de casa seva. Una porta de vidres, que a l’estiu és sempre oberta, els separa només del carrer. Com que el carrer és cèntric, sempre passa un o altre, i això els entreté. A l’hivern, amb un disgust que no poden dissimular, es retiren al menjador i fan una mica de braser.
La persona que sofreix més d’aquest momentani eclipsi és la senyora Irene. A l’entrada de la casa, al peu mateix de la porta hi ha un balancí de balca, còmode i confortable, adaptat a les formes més aviat magres del seu cos. En aquest balancí, la senyora Irene hi ha passat, asseguda, una gran part de la vida. I el moment que li és més grat de seure-hi és quan el seu marit i els amics del seu marit –el senyor Francisco, el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.– fan el tresillo. L’habitació s’emplena de fum. L’aire hi és, sovint, irrespirable. La partida es desenrotlla –com gairebé tots els jocs– enmig d’un mal humor persistent. De vegades s’hi produeixen discussions violentes. Tots han menjat la mateixa carn d’olla, però no hi ha manera d’entendre’s. La igualtat d’alimentació no crea pas la unitat de pensament. S’escau sovint que un o altre jugador dóna un cop de puny sobre la taula –un cop de puny terrible– que fa saltironejar els granets de blat de moro de marcar i els fa caure a terra… L’escena és teatral i impressionant. La vida burgesa és un teatre sempre repetit.
Un fet d’aquesta naturalesa sembla que hauria de produir una gran consternació en els jugadors i la família. Ni pensar-hi. A la casa, totes les possibilitats del tresillo són acceptades a priori i estan previstes. Quan els grans de blat de moro s’han escampat per terra, la senyora Irene abandona el seu balancí i recull, amb una cura exemplar, d’un a un, els grans dispersos…
Mentre realitza aquesta operació, sol repetir unes frases, que, pel fet d’ésser sempre les mateixes, han agafat un aire sacramental:
–Així m’agrada…! –diu–. Els homes han de tenir caràcter! Això és jugar al tresillo…
Quan penso en totes aquestes coses m’explico l’interès amb què la gent fa circular la notícia relacionada amb la cambra de bany del senyor Francisco.
La cambra de bany és un bon lloc per llegir algun quadern, Josep. Ja ho veuràs quan també en tinguis una. Hi ha burgesos que de tant que els agrada llegir s’han instal·lat dotze o tretze “quartos” de bany.
I és que s’han de tenir “quartos” eh!
Algú de vosaltres em podria dir que significa “arrilat”. Gràcies
Disculpeu. M’he deixat el signe “?”. Gràcies un altre cop.
Maria Antònia,
En aquesta pàgina web hi ha una explicació sobre “arrilat”:
http://rodamots.cat/arrilat-ada/
Ramon i Maria Antònia, per ventura sou germans i us conec?
Retrat perfecte de la burgesia local.
‘La indiferència davant del món és la felicitat’
Uff, això és Pla en pla Zen. Qui en dubtava, de la modernitat del nostre clàssic? Quanta raó té, però…
Lluís, em temo que no tinc cap germana anomenada Maria Antònia.
La burgesia és comèdia i repetició. A la vida dels burgesos no passen coses importants, l’experiència és la família: uns noms, uns cognoms, uns mobles,uns costums, etc. Aquests homes que juguen a cartes els veig una mica pobres d’esperit, tossuts, amb una ira amagada que mai arriba massa lluny, etc. I el vent dels cansats de la monotonia que començava a bufar…
90 AÑOS DEL CUADERNO GRIS DE JOSEP PLA: AMENO Y GENIAL.
Saben de mi debilidad por el ampurdanés.
Narrador excelso de viajes, comidas, paisajes, personajes y tantas cosas más.
Muy vigente.
La Web de su Fundación http://fundaciojoseppla.cat/ y una especifica de su obra maestra http://elquaderngris.cat/blog/ nos proporcionan información abundante de este universal escritor catalán y español.
Curiosa la pagina digital del CUADERNO GRIS porque coincidiendo con el 90 aniversario de la escritura de su memorable dietario cada día se nos ofrece lo que el bueno –o malo, muy misógino amigas feministas subvencionadas o no- de Josep iba anotando con esa sencillez y facilidad insultante que a mi personalmente tanto me abruma, y porque no decirlo me da tanta sana envidia.
La prodigiosa Barcelona de finales de la primera década del siglo XXI.
Un estudiante de Derecho a la fuerza que ya hacia sus pinitos periodísticos.
Una carrera tan exigente y humanística como es la de leyes y más entonces con un Derecho Romano tan exigente, obligó a nuestro joven a disciplinarse y hacer de la claridad, concisión y hasta de la vehemencia una norma fundamental de obligado cumplimiento si quería destacar, él que no venia de un bufete familiar, en tan exclusivo reducto burgués.
Pero como escribía para aspirar a vivir de ello encontró en la columna diaria su modus vivendi ideal.
No pensemos que el periodista de articulo todas las jornadas se limita a ponerse delante del ordenador –ahora, antes cuartilla- y en un par de horas realizar una tarea que le permite vivir cómodamente, en el caso de aquellos que son profesionales, sino por el contrario lo que ustedes leen o no, es fruto en muchos casos de la desesperación, impotencia, frustración y miedo a dejar en blanco la pantalla del ordenador, ahora, antes de la cuartilla, y solo dedicándole mucho tiempo a repasar, pulir, ordenar, eliminar las dichosas palabras se puede conseguir algo decente, leíble y en mi particular caso, legible, ya que reconozco que soy propenso a no ser entendido y si seguido, tal vez, con el vano objeto, de poder desentrañar que demonios quiero decir.
No podía dejar de referirme a lo tarde que descubrí a Josep Plá.
Si han seguido mis referencias al hijo de Palafrugell pues saben que fue por casualidad como en una sección de ocasión de unos grandes almacenes en la monumental Córdoba, entre otros excelentes libros de Ancora y Delfín, compre a un precio ridículo un CUADERNO GRIS que siempre llevo conmigo junto al DICCIONARIO PLA de su gran experto, Don Valentín Fuster, excelente columnista que ustedes pueden leer cada día en el ABC.
90 años después de su escritura bien merece el antinacionalista pero muy de su país, su pequeño pero aún bellísimo país, el empurdanet, Josep Plá un no ya homenaje sino más bien un interesado recuerdo de que viajando y conociendo otros sitios y a otras personas nos inmunizamos de ese tan peligroso virus que es el nacionalismo.
Hellín a 21 de Julio de 2008
NARCISO GARCIA MORENO
http://www.narcisogarcia.webcindario.com
Bon dia,
Pla ens segueix delejant amb infinitat d’adjectius. Observa i descriu,precisament. (Ja me’l puc imaginar, fent-se -embolcallant-lo naturalment- un cigar, mentre en troba un: ell mateix va declarar que ho utilitzava com a recurs literari )
Festa Major. Curiosa la discrepància entre els partidaris de la sardana clàssica i la sardana de concert: he escoltat la sardana titulada JUNY de Juli Garreta i, no en sé apreciar la diferència.
En l’entrada del dia 21, em sorprèn molt la descripció que fa de la senyora Carolina, la dona del metge: sempre he suposat que les esposes d’aquests professionals són un exemple de prudència i discreció.
A reveure
Maria Rosa
PD: Anna, com pots veure, segueixo en la línia de la concreció. Deu ser la meva. Ei, M’ha agradat el teu comentari!
Tot el paràgraf sobre “la negrita” és una de tantes vies mortes del Quadern Gris que sí algú amb paciència volgués, només amb l’ajut d’un llumí, hi trobaria un passadís secret cap a una història que podria donar molt de sí. Hi ha una frase tremenda, que si cau en mans de segons qui —”De cos present semblà que retornava a unes formes i a un color ja oblidats, superats.”— amb aquell “superat” al final i el remat de “el color era el d’una negrita real”, podria portar-vos al tribunal de la incorrecció política. Jo no hi veig cap malícia, ans més aviat una tendra —que no bleda— mirada cap un tragèdia amagada rera un vel fet de fulles de calendari.
Quina història més trista…
Al Narciso García,
el DICCIONARI PLA DE LITERATURA no és de Valentí Fuster. El seu autor és VALENTÍ PUIG.
Una cordial salutació.
Antoni
M’encanta el sentit de l’humor que gasten alguns dels comentaristes d’aquest blog… La veritat és que encara m’estic rient!
JA JA JA
Gracias amigo Antoni. En que estaria pensando. Tal vez haber estado hace pocas fechas viendo el Monasterio de Sant Benet. Y me he confundido de Valentín. El cardiologo por el escritor. Coincide que he leido un libro de entrevistas de Valentín Fuster hace poco tambien. Bueno reitero disculpas y enhorabuena por el blog y los comentarios. Disculpen pero aunque entiendo el catalán no lo escribo. Pereza y desidia mia. Rectifico el archivo y pongo a cada valentín en su sitio.
Por circunstancias de la vida he acabado en, iba a decir la Mancha, pero Hellín -siendo vecino de Hospitalet de LL, pero veo y oigo TV3 todos los dias-, la ciudad del tambor es más murciana que otra cosa. Pero desde primera hora de la mañana me conecto a este blog y releo lo que en su dietario el maestro, día a día, iba creando. Con ese pesimismo tan realista de la condición humana. La literatura, su lectura, es algo intimo y solitario, pero lo es más aún la escritura. Tal vez antes, ahora puedes expandir tus inquietudes en la red y siempre, siempre, llega a alguien que como tu necesita expresar cosas. Por eso internet es la imprenta de finales del siglo XX y principios del XXI. Y GOOGLE su profeta. Os recomiendo el escalofriante pero tan humano video del recien fallecido Catedratico de animación. Una leccion de poesia necrofila en directo. Muy literario el acto. Un testamento y una herencia que el enfermo ya terminal deja a su mujer y a sus hijitos. Josep Pla se hubiera opuesto a tanta tecnologia pero al final la cuartilla es sustituida por el teclado y el monitor y la tarea es la misma. Llenar un espacio en blanco con sufrimiento y a veces dolor.