Hi ha dies –uns més que altres– que no puc resistir la solitud. M’és impossible. Analitzant una mica aquest fet, em resulta:

a) La solitud es podria resistir si hom estigués construït (com tants n’hi ha) per sentir amb intensitat el fàstic i l’horror de la realitat i de la vida (narcisisme). També es podria resistir si hom tingués el cor literalment ressec. L’enduriment del cor no és pas un fet congènit. És una situació que s’adquireix. Depèn de l’experiència de la vida. El que els poetes i novel·listes anomenen el narcisisme és generalment congènit i és un símptoma d’anormalitat evident. La gradació del fàstic que pot fer la realitat pot augmentar, és clar, a conseqüència de la vida.

b) Quan l’experiència de la vida és curta, confusa i contradictòria –aquest és el meu cas–, és una literal pedanteria, per més dolorosa que sigui l’experiència, posar d’home que torna de tot, completament empedreït. Observo amb horror que tot em porta al ressecament i a la indiferència, però seria un farsant si afirmava que he arribat al capdavall de tot. Potser, àdhuc en els casos pitjors, queda sempre un racó de tendresa autèntica. En aquest país, el que endureix més els sentiments és l’educació –o sigui el sentit del ridícul que l’educació ens obliga sempre a tenir.

c) Quan no es té el cor com una pedra és impossible d’esterilitzar la vanitat del cor, el desig dolorós d’ésser escoltat, adulat, estimat, acariciat, etc. La vanitat del cor ens porta a fer els passos més absurds, a prendre iniciatives manicomials: a intervenir en la vida de la gent, a catequitzar-los en un o altre sentit; a envair, en definitiva, la solitud dels altres. És la vanitat del cor, doncs, potser, el que ens fa insuportable la solitud. Així, atès que tota ruptura de la nostra solitud implica violar la solitud dels altres, d’aquest moviment en resulten els nostres més grans errors.

La solitud humana és un fet biològic sagrat. L’home és un animal tancat en ell mateix, impenetrable, inexplicable, incapaç d’ésser formulat de fora a dins ni de formular-se de dins a fora. Potser l’home tendeix a formular-se amb una certa claredat –i encara!– quan paga –en diners o en espècies. Però la nostra vanitat, l’amor propi, ens porta a penetrar en la sagrada solitud dels altres, amb l’esperança que se’ns donaran gratuïtament. L’amor propi ens crea la il·lusió que podrem obtenir dels altres alguna cosa gratuïta, sense pagar, de franc –la fantasia que els altres aboliran, per fer-vos gràcia, el seu sentit de conservació i la seva solitud ineluctable. És natural que unes pretensions tan desorbitades ens produeixin inextricables problemes i lacerants amargures.

En un aspecte, el ressecament absolut és un mal afer, perquè condueix al mutisme. Conec persones de les quals em consta que començaren la vida essent molt enraonades, i que a mi ja no m’han dit pràcticament res. L’ideal deu consistir a arribar a un ressecament just –prou just perquè serveixi per a no oblidar que l’únic acte important de la vida és el de pagar i que la fórmula més agradable de la convivència humana és la banalitat –la conversa banal, banalíssima.

La relació banal és positiva i reposant, contribueix a mantenir-se en aquell punt de confusió mental que és indispensable per a tenir una bona salut i anar tirant en la vida. La banalitat es pot allargar o escurçar a voluntat. No es pot, em sembla, demanar més.

Enric Frigola m’ha dit moltes vegades que la filosofia de la vida social anglesa és la banalitat. El que xoca desagradablement als anglesos és una qualsevol pretensió humana a l’exploració excessiva, a la profundització indiscreta. La profunditat, només la toleren en els poetes que no llegeixen. Els intel·lectuals amb unes determinades pretensions no tenen, a Anglaterra, cap consideració social. Així, doncs, la banalitat no seria pas l’únic invent que devem a l’aristocràcia. Seria purament un reflex de la vida anglesa.

En tot cas, si la solitud és irresistible, no es pot negar que és barata. No hi ha cap avariciós que no sigui un solitari. No hi ha cap avariciós que no ho sigui també de sentiments i de paraules.

Hi ha persones tendencialment dominades per l’amor propi –de vegades, dominades cegament per aquest sentiment–, com n’hi ha d’altres de dominades, més o menys, pel sentit del ridícul.

Pensant en els matrimonis que tracto, em sembla que les parelles més ben construïdes són aquelles que contenen un espècimen d’aquestes dues classes. Els matrimonis units (són rars) són una composició formada per un temperament allargat per l’amor propi i un temperament escurçat pel sentit del ridícul. Hi ha un que empeny, teatral i carabufat –que tant pot ésser l’home com la dona– i un altre que cedeix amb la misteriosa rialleta del conillet.

L’acumulació en una mateixa parella de dos temperaments similars no sol donar resultats. Dos temperaments d’amor propi addicionats creen interiors en els quals la vida és insuportable i polèmica. L’acumulació de dos temperaments escurçats pel sentit del ridícul s’acaba indefectiblement quedant a deure el lloguer de la casa, l’electricitat, l’aigua i el servei.

En aquestes terres de l’Empordà es dóna un tipus d’home que s’anomena a ell mateix emancipat –vull dir emancipat de convencionalismes– que sent una gran satisfacció quan pot explicar al cafè les enganyifes, extorsions, estafades –les arrissades, per dir-ho amb la paraula que s’usa en el país– de què ha estat objecte en el curs de la vida.

–Ho podeu ben creure! –diu–. Em passaren a pèl i a repèl…

El fatxenda, el vanitós de tipus més pueril, aspira, abans que tot, que el planyin.

Aquesta entrada fou escrita el dissabte 26 juliol 2008 a les 0:00 i desada a jo, Josep Pla, moral. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.