Ha arribat l’hora de marxar a Calella.
De petit, el desplaçament em feia molta il·lusió. Ara, menys. Tot es produeix d’una manera rutinària: primer marxa el carro amb els matalassos i la roba i després la família, amb la tartana. En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant –produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat. De vegades sentiu una mica de fredor entre la roba i la pell. Per aquestes sensacions, el dia ha estat típic. Fa un vent de garbí impetuós, fresc, humit. Les onades fan un soroll sord a la platja. La mare, que aquest vent fa tornar frenètica, desplega, amb una cara pàl·lida de migranya i de mal de cap, una activitat incansable. No para. Ningú no li fa bé les coses. Ho fa tot amb les seves pròpies mans. Cada any passa el mateix. És l’excitació estival.
La caseta, que és al bell mig de la platja del Canadell, és neta i agradable, però em produeix, d’entrada, una sensació d’intempèrie. Han de passar tres o quatre dies per a habituar-m’hi. Al començament em fa l’efecte de viure al carrer. La seva construcció, basada en un corredor central que va de migdia a nord, crea un corrent d’aire que la fa àdhuc massa fresca. Té un jardinet al davant tancat per unes reixes i un petit hort al darrera. En aquest hort hi ha dos o tres pruners que ara són carregats d’exquisides prunes clàudies. L’aigua del pou és fresca i abundant. En el jardinet del davant hi ha dues acàcies de bola que fan una ombreta clara i, sobre les reixes, unes mates de glicines, d’un color verd aspre, plenes de flors vermelles d’un perfum una mica acre.
A darrera hora de la tarda, avarem el «N.a S.a del Carmen», el petit gussi de dinou pams, amb el qual férem, de petits, tantes campanyes per aquest coster. Sobre els pals, poc enseuats, costa una mica de fer-lo arribar arran d’aigua. El bot és vell i pesant. Espitregat i nerviós, el meu germà sua com un carreter. Poc habituat a fer amb els braços un qualsevol esforç, la fatiga que sento és tan forta que arriba a sorprendre’m. A la fi, l’arribem a posar a l’aigua i tot d’una ens fa un altre aspecte: sembla més àgil i lleuger. Quan, amb els rems armats, el portem a la platja de sota can Jubert, ens fa l’efecte d’una ploma. És curiós: l’únic esforç físic que he pogut fer fins ara, sense fatigar-me, ha estat remar. Assegut al banc d’una embarcació amb un parell de rems a la mà, he vogat hores i hores, sense sentir la més petita incomoditat. El moviment maquinal i rítmic dels rems sembla alimentar-se, en el meu cas, de la seva pròpia substància i ésser, en certa manera, inexhaurible. Al meu germà, li passa igual –potser no tant.
Quan, a l’hora de sopar, apareix la fumerola de les mongetes tendres i les patates bullides, tenim la primera sensació familiar de l’incipient estiueig. Però aquest inici de recolliment sembla accentuar la fatiga de la novetat. A l’hora de les postres, la meva mare s’adorm. La minyona ja fa estona que és adormida. Quan tanquem la porta –a quarts de deu– cremen sobre l’arquitectura infantil de les casetes del Canadell uns becs de gas acetilè que la mica de garbí moribund de vegades sembla apagar i altres revifa prodigiosament, fent a les parets unes grans taques blavenques, trèmules, esblaimades en un carmí desmaiat.
encantador
Definitivament, amic Josep, dins l’univers anímic us haurien d’arxivar a la carpeta dels llepafils sensorials de primera magnitud. Això que per a vós és una angoixant constel·lació de petits martiris representa pel lector un plaer inexhaurible. Bé, no per a tots: a la meva senyora per exemple, la poseu molt nerviosa. Alguna vegada que li he llegit algun fragment vostre m’ha engegat “aquest home només fa que rondinar per tot!” i penso que, mal em pesi, té raó (potser la culpa la tenen els fragments escollits). Però llavors imagino el que podria haver estat la vostra prosa si en lloc de que el contacte amb el mar hagués estat enervant, l’habitació donés sensació d’intempèrie, la novetat provoqués fatiga i acabéssiu l’entrada d’avui —primer dia de vacances!— amb la paraula “desmaiat”, tot fossin flors i violes. Quin avorriment!
Digueu-me sàdic però a mi ja m’està bé que continueu cultivant les vostres petites manies i, sobretot, esquarterant-les amb el vostre bisturí de samurai. Com que jo sóc el vostre lector i no la vostra dona, per mi ja podeu anar fent: a on hi hagin uns pals poc consensuats sempre hi haurà una festa literària.
Bona tarda a tothom.
La meua passió juvenil per l’escriptura de Josep Pla creix com més va més. Llofriu, Palafrugell, el Canadell, Sant Sebastià, l’Empordanet, Girona, són només alguns dels territoris del meu imaginari literari –via JP- als quals hi torne amb la imaginació i, sempre que puc, físicament.
Amb vint-i-quatre anys vaig recalar a un mas d’Ontinyent on, boina al cap, llegia amb fruïció Josep Pla a les nits i dormia pels matins, emulant l’horari de vida de Joan Fuster i Josep Pla, uns veritables animals nocturns.
I és que la prosa de Josep Pla té (i ha tingut) un gran predicament entre els lectors valencians. Hi trobem les veritats eixutes escrites amb sensualitat, de la forma més llampant, i amb una gran senzillesa. Els seus pensaments ens ajuden a comprendre el món millor que no ho faria el més gran filòsof d’acadèmia.
Estiuar. Al temps dels meus pares i avis la costa valenciana no estava encara urbanitzada. No existia, quina sort, aquest paisatge infame i insípid de Marines d’Or, Benidorms i totes aquestes platges dites “de Madrid” que passen per Sant Joan, Gandia o Benicàssim.
Anar-se’n a estiuar era fer com descriu Pla, agafar el carro i instal·lar-se a les terres pròximes a la mar, prop dels muntanyars d’arena (això que ara es diu “duna”). No hi havia banyadors ni tampoc el costum de prendre el sol. I la platja no es deia “platja” (ni tampoc “playa”) sinó amb el seu nom remot: “la mar”. En aquest context de trasllat de residència familiar temporal la sensació d’”intempèrie” descrita per Pla és inevitable. La feina de les dones que tot i la migranya no hi descansen per tindre-ho tot endreçat. La minyona. El sopar familiar com a inici del nou ordre.
Tot això em colpeja la ment en aquesta vesprada de finals de juliol mentre vaig retardant la meua arribada a la caseta dels Marenys de Rafalcaid on passaré l’agost. Fa un any que no hi vaig. Imagine un antic paradís desolat, una incomoditat permanent. La parra sense podar. Les males herbes. La natura poc domesticada. Sense telèfon ni ordinador. Una intempèrie que sense saber ben bé perquè postergue tan com puc.
Però, tornem al text, una prosa magnífica. Com ho són la majoria d’”El quadern gris”. Enhorabona a tots els qui feu possible aquest prodigi virtual. M’hi vaig enganxar des dels primers dies. No he conegut cap cosa millor que m’arribe via mail. Seguirem atents. Bon estiu!
Gràcies a les estades que feia Pla cada estiu a Calella i del contacte amb els vells pescadors i de l’ambient mariner que va saber captar, en va sortir tota la meravella d’un dels llibres més ben fets que va escriure: AIGUA DE MAR.
Estimat Josep,
quants diminutius que feu servir, la caseta,el jardinet, altre cop el jardinet, sort que no em parleu de les prunetes de l’hortes ni del pouet …
Qui pogues gaudir, hores d’ara, una caseta com aquesta, amb el petit gussi de dinou pams inclòs! i naturalment, amb la calma dels vostres temps, ara imposible!
Les mares, sempre patint, sempre volen fer-ho tot, m’agrada la descripció de l’orientació de la casa, de la corrent de l’aire, de l’olor de la monjeta tendre i patata…ja m’hi trovo, si en pogués gaudir d’un tros d’aquest raconet…
bé, volia dir de les prunetes, de l’hortet ni del pouet(sí és que existeix com a diminutiu)…coses que pasen…
Una magnífica evocació, sr. Pla, com és habitual: el trasllat, la casa, el gussi, i, sobretot, el final. Prefereixo aquestes entrades que les més filòsòfiques dels darrers dies.
Ah, i a mi també m’està molt bé que sigueu un rondinaire.
Ja ho vaig dir en una entrada anterior de les que es van esborrar: una iniciativa excel·lent aquest bloc. És una festa rellegir el Quadern en aquest format.
Genial tot, Pla i el bloc, simplement.
A l’Alexandre Bataller.
Si vols tornar a aquesta València que ja s’ha perdut, et recomano Josep Piera, molt en la línia de Pla, sobretot El temps perdut, una evocació de les vacances infantils a la vall de la Drova. Pot ser que ja l’hagis llegit, però per si de cas…
Tampoc no sé si has llegit mai Direcció Lisboa (vol. 28 de l’OC, si ho vaig equivocada). Hi ha unes reflexions magnífiques sobre la relació entre Catalunya i el País Valencià, reflexions que duu a terme a partir d’una visita a J. Fuster.
Salutacions.
Per a la Montse Florenciano.
Per error, he escrit la resposta al teu escrit dins la nota del dia 3 d’agost, en comptes d’ací, en aquest dia.
Com a complement del que allí he escrit, et copie una columna periodística de Josep Piera sobre la mar i la platja.
La mar, la mar!
Josep Piera
Recorde quan de xiquets anàvem a la mar. Anàvem a passar el dia a la mar, a pegar-nos un escabussó en la mar… No anàvem a la platja. La platja era la llenca arenosa que separava les ones de les dunes o muntanyars. I d’això, en déiem «la voreta de la mar» amb el gust diminutiu que el llenguatge femení tenia a l’hora de parlar als xiquets. La gent en deia «l’arena», també. Perquè la «sorra» o «saorra» no era l’arena del mar, sinó una altra de menys fina que usaven en la construcció o per a endurir camins. Al pocs anys, en començar el fenòmen turístic, els xiquets vam deixar d’anar a prendre un bany a la mar, per anar «a la playa», que era un concepte nou i com molt modern. La «playa» no era la traducció literal de la platja, vull dir; era una paraula recent que suggeria més coses. Per a uns tenia un significat que equivalia a diners i apartaments, per a uns altres lligava amb plaers secrets o soledats líriques i tenia un eròtic sabor de sal com una cançó de Gino Paoli.
Més després, alguns tornàrem a dir platja i no «playa» però uns altres es quedaren a «la playa» per sempre. Així, sovint es produien converses surreals. On vas? Preguntaves, i igual et responien que «a prendre el bany a la platja», com si es tractara d’un bany de sol i no de mar. Després d’un viatge a Itàlia -d’això fa anys- i sentir de platja en platja com la gent allà anaven a la mar, vaig pensar que nosaltres, els valencians, ara anem a la platja a passejar, quan no ho fem «a la vora de la mar», com aquella preciosa cançó tradicional on una dama brodava el seu mocador. Però per a fer un bon bany, o un escabussó, no hi ha res com la mar
Levante, 9-9-07
Un gran mestre em va fer gaudir d’aquell gran Quadern gris de JP, a ell li agraeixo l’apropament i la recança que de vegades sento de poder tornar a aquell primer cop. Ara, quan puc, m’endinso en aquella veu que em retorna a recordar fets d’escuma de paraules i sensacions viscudes. Aquí, a la vora d’un mar perdut i d’un estiu que s’acaba sols puc reprendre eixe passat tornant a aquell plaer.
Aunque soy de origen catalán, (pues mis antepasados se establecieron en la Vega Baja del Segura hace mas de trescientos años), no hablo ni entiendo el catalán, ni el Valenciano por lo que lamentablemente me es imposible traducir todo lo que habéis escrito o comentado.
Soy propietario de un Gussi construido hace muchos años en Torrevieja por un carpintero de rivera o calafate, y lo mimo y lo cuido para que no se pierda ese trocito de historia del mar, y él, a cambio, me proporciona unos preciosos paseos por el mar.
Lamento no poder compartir con vosotros los sentimientos que tratáis de comunicar pues soy un enamorado del mar y de las tradiciones marineras.
Otra vez será