L’estiueig al Canadell és crepuscular –familiar. És un barri de Calella. Hi ha una platja feta per una riera, com totes les platges, emmarcada per unes casetes amb un jardinet al davant tancat per una reixa. Semblen un dibuix de criatura. Aquestes cases són posseïdes per algunes famílies de Palafrugell, benestants. Tothom s’hi coneix. El carro amb tenda de Josepet Batlle va amunt i avall amb els cistells de la compra i els seients. Tarifa, trajecte més llarg, 0’25. Mossèn Narcís, que és fill de Calonge –Narcís Mollar, Prev.–, és el rector de la petita parròquia. És un bon home. Porta un bastó de ganxo. Sembla un petit propietari rural sense ambicions, evaporat. Fa visites a les famílies. Hom el fa seure sota l’ombreta que fan les acàcies de bola dels jardinets. És un senyor d’edat, artrític, de moviments lents, callat. Si seu en un balancí, es manté rígid, sense deixar caure l’espatlla sobre el respatller, vertical com un màrtir. Parla de manera torturada i és d’una admirable puerilitat d’esperit. Aquesta tendència de Calonge a produir capellans i anarquistes! Diu, primer, unes frases de salutació i pregunta per la família. Després, fa unes consideracions sobre la immoralitat a les platges i la marxa diabòlica que el món ha emprès i que conduirà fatalment a la catàstrofe. Després calla i adopta un posat com qui vetlla un malalt. Després, quan l’ha ben vetllat, s’acomiada i amb el seu bastó de virolla emprèn el retorn a la rectoria, ara un pas, ara un altre.
És un estiueig monòton. Al matí, les senyoretes van a la pineda del senyor Ferriol a fer tachado o crochet. A les dotze, les persones serioses prenen el bany d’entrar i sortir. El contacte de l’aigua de mar a les cuixes del sexe femení fa exhalar a aquestes persones uns xiscles com els de la degollació dels Sants Innocents. A la tarda, hom fa una sortida o altra, a berenar. A entrada de fosc, quan toca la campaneta, hom va a l’església a dir el rosari. Al vespre, en els jardinets reixats, sota els llums de carbur, es fan dues o tres tertúlies més aviat ensopides. Si per atzar passa un piano de maneta, hom el lloga per fer «una mica de ball». La joventut es diverteix. Els joves i les senyoretes ballen a la zona il·luminada; les minyones i els pescadors, a la part fosca i negra. Els becs de gas cremen melangiosament. Les petites flames es van afuant i esgrogueint. Quan la llum s’acaba hi ha el recurs d’anar a dormir –que no falla mai..
Miro de no posar-me nostàlgic, de tirar cap el futur, però amb entrades com aquesta el propòsit se’m fa miques. Definitivament, aquells eren uns altres temps on tot era, per bé i per mal, al seu lloc, amb una base sòlida, immòbil. És clar que també hi havia guerres i, llavors, després d’una bona sacsejada, tot quedava cap per avall, en mans de sant tornem-hi. Ara, però, guaito pel balcó i, sens l’ajut de guerres ni cataclismes, no reconec ni entenc res del que hi trobo —què són aquestes botigues? qui és aquesta gent? algú s’enrecorda perquè aquest carrer es diu així?…—, i les vostres paraules m’omplen de melancolia, em fan sortir el jo més conservador. Què hi farem.
Aprofito per desitjar un bon diumenge a tothom, i transmetre la meva alegria pel creixent nombre d’escriptores al bloQG: colors, experiències i punts de vista diversos.
Per cert, què se’n ha fet de l’amic Antonio?
Com sempre, el mossèn fa el ridícul amb els seus comentaris sobre la immoralitat de la gent a la platja.
I com sempre, en Pla, ens pinta el panorama de l’estiueig amb una bona colla de detalls realistes.
Al Periódico d’ahir hi havia la notícia, publicada per Xavier Febrés, de la mort de Consuelo Robles, una etapa de Pla. La copio.
—–
Consuelo Robles
Ha mort a Cadaqués, als 91 anys, l’útima parella de Josep Pla. Consuelo Robles va conviure de forma intermitent amb ell des del 1945 fins al 1965, com mostren les cartes que Pla li enviava durant aquest període. Era la jove i atractiva noia morena que aleshores apareixia al costat de l’escriptor, per exemple a les fotografies de l’època que Manuel Trallero va publicar el 1996.
No hi ha cap rastre en l’obra de Pla sobre els anys de relació amb Consuelo Robles, com de quasi cap altra de les seves parelles. Les cartes de Pla a Consuelo van ser recopilades per una familiar de la noia i posades a la venda l’any 1994 a través d’un antiquari que taxava en dos milions de pessetes el lot de 79 cartes, postals, notes, telegrames i 23 fotografies.
Gràcies per aquesta informació, que desconeixia. Desitjo que la senyora Consuelo descansi en pau i que els voltors moderns no atabalin massa a la família, per molt interés històric o periodístic que pugui tenir tot el que envolta aquest fet.
Per part meva, ja en tinc prou amb saber el que sé.
No cal dir que lamento molt la mort d’una persona que va conviure uns anys amb el mestre Josep Pla. Aquestes cartes de Josep Pla a Consuelo dubto que puguin aportar res d’interessant o important a l’obra del mestre, pertanyen, suposo, a la vida íntima i personal dels dos protagonistes. Com molt bé diu la nota de Xavier Febrés, Pla no va voler deixar cap rastre a la seva obra de cap dona amb qui va tenir relació.
De tota manera és molt interessant el llibre UN AMOR DE JOSEP PLA AL CANADELL (Ed. Destino, 1985) que recull la correspondència, de caire literari, de Pla amb la jove Lilian Hirsch. Aquestes sí que són cartes que tenen un cert interès.
El meu condol per la mort de Consuelo als seus familiars i amics. Que reposi en pau.
Antoni, ho saps tot! Me’n refio del teu criteri a l’hora de separar la més vil tafaneria de la curiositat enriquidora. A veure si a la biblioteca local el tenen.
Gràcies per la recomanació.
Sobre coses d’amor i sexe hi ha una nota llarga de molt interès: http://www.lletres.net/pla/amorfc.html
De res, amic Florenci. Si no trobes aquesta edició que dic, també les trobaràs (les cartes) al volum A de l’obra completa de Pla titulat “Per acabar”.
Ara les estic rellegint i realment són bones. Són dels anys 1932 i 1933. Només uns petits detalls:
Estimada Llilian:
… Passo el temps pensant en tu, escrivint o bé llegint el teu petit Dant. Quan trobo un vers que m’agrada resto pensarós. El Dant parla…”del lago del mio cuore”. I després en el Paradís (4) diu:
Beatrice mi guardò con li occhi pieni
di faville d’amor così divini
che, vinta, mia virtute diè le reni
e quasi mi perdei con li occhi chini.
Miro també les estrelles. ¿Et recordes d’aquest vers?:
Pâle étoile du soir, messagère lontaine.
P.
Una carta de Lilian a Pla:
…Ahir vaig trobar un jueu que em va dir que els seus negocis anaven molt bé. Ven creus de ferro (l’esvàstica) al partit de Hitler a Alemanya.
Lilian
Gràcies, amic Quim, per la referència.
1932 i 1933 amb aquesta història del jueu de les esvàstiques? I quin Pla més enamorat, amb Dant i totes aquestes paraules tendres… aquestes cartes jo no me les perdo!
Doblement gràcies per la informació addicional i el tastet, Antoni.
Enllaços d’interès relatius a Consuelo Robles, facilitats per Jordi Palou
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2948682
I això altre, de fa 14 anys!…
http://www.elmundo.es/papel/hemeroteca/1994/07/18/uve/724318.html