Al matí, a la pineda de Ferriol, llegeixo el «Dietari» de Francesc Rierola.
La pineda, situada a sobre i llevant del Canadell, és molt fresca. El gregal hi passa amb un enjogassament voluptuós. La pell s’hi troba bé. Un cercle de noies fa labors a l’ombra clara dels pins. De vegades, una taca de sol blau-clar es posa sobre una cabellera. Maria Sagrera em pregunta, de lluny, si el llibre que llegeixo és de Paul Bourget. A l’estiu, entre estiuejants, l’única lectura presumible és la de Paul Bourget. Com que no m’ha agradat mai de passar per pedant, li dic que, efectivament, el llibre és de Paul Bourget.
Quin tipus, aquest Rierola! Vigatà. Romàntic i reaccionari fins al moll dels ossos. La combinació és –guardant les proporcions– la mateixa que la de Chateaubriand. Però els resultats són oposats, considerablement diferents. Alguna vegada havia sentit dir a Josep Ferrer que Chateaubriand és un dels més grans escriptors de totes les èpoques. El vigatà, en lloc d’escriure, vocifera, crida, llença anatemes. És més còmode. Per a cridar no es necessita fer cap esforç. Cridar no és res.
Potser hauríem anat molt millor si en lloc d’opinar hagués descrit. Si hagués aprofitat el seu «Dietari» per a descriure el seu temps, ara tindríem un document de primer ordre. Però Rierola volgué opinar sense tenir present que les seves opinions no significaven res. Per a opinar com ell, ja n’hi havia prou amb el senyor bisbe i el governador de l’època. Això fa que les seves opinions siguin una repetició inútil i sobrera.
El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.
.
A primers de segle, es portaven, s’exhibien moltes joies. Ara, amb aquesta guerra, s’han fet algunes fortunes, i les joies tornen a sortir a la superfície. En aquest sentit, les sortides de missa, a Calella, tenen un gran caràcter. La moda actual converteix les senyores en éssers de considerable volum. Les joies encara l’augmenten. Al costat de llurs senyores, els marits semblen encara més irrisoris amb els seus vestits de dril, de solapes tan reduïdes. Quan es veu passar, pel carrer, una parella burgesa, sembla que la senyora porta un càntir –que és el seu marit.
A principis de segle, l’exhibicionisme de les joies era tan fort que, quan el cor «La Taponera» anà al concurs de Besiers, el qui portava la senyera, que era un senyor de Palafrugell conegut per Jaumet d’Arenys, féu una cosa impressionant. Com que a Besiers fresquejava, el senyor Jaumet d’Arenys, per portar la senyera amb comoditat, es posà uns guants de pell i, a sobre dels guants, els anells carregats de pedres. Tothom ho trobà magnífic.
A més de la profusió de les joies, aquesta guerra haurà coincidit amb l’aparició d’un nou professional: han aparegut els dentistes. Els dentistes tenen cada dia més importància. A la boca de la gent es veuen unes enormes dentadures d’or o de plata. Entre les joies que la gent transporta i les aparatoses dentadures que es veuen, l’espectacle burgès és una mica ferotge, notòriament tocat d’afectació i de fatxenderia.
Els perfums que s’utilitzen són dolços i tenen, també, molta superfície.
Tot això em fa pensar en el que sol dir J. B. Coromina de l’escriptor decadent Jean Lorrain.
–Si no fossin les joies vertaderes o falses, la quincalleria, els perfums de m… quin escriptor no seria…!
De les crítiques que es mouen ara contra els efectes d’haver guanyat diners, n’hi ha de molt posades a la raó. Hi ha ara, a tot Europa, una mena d’obsessió contra el nou ric. Però hi ha un aspecte de la qüestió que no comparteixo. Aquestes baluernes de ferro que ara s’alcen una mica a tot arreu per mantenir un molí de vent són realment horribles. Sobre el paisatge, al costat de les velles, tarades, cases de pagès, fan un efecte desagradable i detonant. No lliguen amb res. Però, després d’això, es podria dir ben poca cosa més. En aquest país sahàric, l’aigua –una mica d’aigua– és una benedicció de Déu. Un hort ben regat, la verdura fresca, són una delícia; un hort exhaust, la verdura eixarreïda i polsosa, són una calamitat –encara que aquestes noses del paisatge molestin.
Dos grans temes: descripció versus opinió —ja prou tocat avui per vós mateix—, i —aquest gràcies als oportuníssims enllaços— com una opinió famosa pot ser el primer cop de pala que enterri el coneixement profund, sobre el que sigui, sota una muntanya de sorra atapeïda la qual, els que vindran darrera, per mandra, per pressa, per malicia,no excavaran sinó que augmentaran. Vós, ara, ignoreu el ressò futur de les vostres observacions presents, és clar. No en teniu la culpa, així com tampoc aquells els quals les seves opinions esdevinguin famoses, que els opinadors posteriors es limitin a seguir el que heu dit, com lloros. Veus tan fascinants com la vostra, amb paraules que queden tan bé a la boca per a emprar-les com si fossin teves, sovint han estat fatals narcòtics per a la investigació i nosaltres, en conseqüència, ens hi arrepapem: “En Pla digué que en Verdaguer era com un escalfapanxes? Doncs ja no cal llegir-lo, ja sé que dir si em pregunten…” i anar fent, que la vida és curta per a llegir-ho tot.
La senyora Imma Merino (al segon enllaç sobre Rierola) ha reaccionat justament al revés i, si bé no ha trobat el contrari del que vós dieu avui, sí que ha fet agradables descobertes. Quantes meravelles resten més ocultes que les ruïnes de Palmira, no per culpa dels primers il·lustres observadors, sinó perquè després es prengueren les paraules d’aquells com a dogma? Quanta mediocritat, vestida de fama acumulada, passa com a “millor testimoni del seu temps”? Una visió personal, respectable però discutible, esdevé, per amplificació, una visió única, reeditada, paralítica. No és una cosa dels temps, sempre ha estat així.
Amb la combinació entre l’entrada i els enllaços, avui, una vegada més, hom s’engresca a pensar per un mateix. Gràcies per la lliçó, senyors de Xarxa de Mots.
Del “Dietari” de Francesc Rierola se’n van fer 3 edicions. Jo ja fa anys que les tinc, les vaig comprar quan vaig llegir aquesta anotació del Quadern gris.
Si furgueu en les parades de llibreters de vell encara en trobareu algun exemplar:
Dietari, Francesc Rierola
1ª edició, La Gazeta Montanyesa, Vic, 1908.
2ª edició, Editorial Selecta, Barcelona, 1955
3ª edició, Eumo-La Tralla, Vic, 1983
Els nous molins de vent d’estructura de ferro eren baluernes horribles, la moda convertia les dones en éssers de considerable volum. La nova professió era fer de dentista. Les dones duien el marit penjat com un càntir…
Temps era temps.
Baluernes de ferro… però no devia haver vist això dels parcs eòlics. La moda: avui la moda és la paritat (que el Sr. Pla ja practicava quan es referia “als homes i les dones”). Professions? Funcionari i funcionària. I avui les dones ja no porten el marit penjat com un càntir: tenen parella, elles i ells. El matrimoni potser comença a fer figa.
“Ara, amb aquesta guerra, s’han fet algunes fortunes, i les joies tornen a sortir a la superfície.”
Sempre hi ha hagut i hi ha qui en moments de crisis ha fet fortuna. La vida són cicles i com a tals es van repetint, i l’espècie humana continua actuant com sempre.
Està clar que per fer diners, almenys els primers, s’ha de ser una mica groller. Si s’és massa llepafils i escrupulós, mai es saltarà pel dret. Aquesta grolleria sortirà tard o d’hora en forma d’anells o de cotxe 4X4 per a ús urbà. Però això també conviu amb la gasiveria d’algunes fortunes familiars. En aquests llocs tan petits, fa lleig mostrar la prosperitat. Això no es perdona. No és prudent cridar l’enveja.
M’ha agradat aquesta sentència:
“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina”.
Cert, i el pitjor és que tothom opina de tot.
I el que té més èxit en les programes radiofònics són….. les tertúlies!
Eufemisme on quatre personatges amb més nom que enteniment –sobre la matèria en qüestió- opinen de l’actualitat, diversa, canviant, sense altre sentit que “entretenir” i ells lucrar-se (de manera alimentària que diria Pla quan escrivia amb altres idiomes diferents del català).
I el que ja es una calamitat és que els ignorants que els escolten, ho repeteixin entre els coneguts per esdevenir ells com contertulians!
I finalment lo més lamentable es que tots, des de Pla fins a mi mateix, acabem caient en el mateix parany: Opinant.
Per ampliar les referències a Francesc Rierola, una altra aportació:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2980870
“Al matí, a la pineda de Ferriol, llegeixo el Dietari de Francesc Rierola.”
Sobre aquest tema, trobareu molta i molt bona informació a la revista L’AVENÇ que en el seu número de desembre 2008 publica un article titulat “Llegint el Dietari de Rierola” escrit per Margarida Casacuberta, professora de literatura catalana contemporània de la Universitat de Girona. Dóna moltes referències de Josep Pla i Eugeni d’Ors.