Ha vingut a passar uns dies la família Vayreda d’Olot, a la torre de Calella, que és de la senyora Puig de la Bellacasa. Són parents. Hi ha la senyora Casabò, vídua del gran pintor, i els seus fills: Francesc, que és un geperut que fa posar pell de gallina, i Montserrat, una de les noies més boniques i esveltes que es poden veure en aquest moment. Així, hem passat aquestes últimes tardes amb aquesta família, navegant al fil de la costa amb el gussi «N.a S.a del Carmen». Quina meravella, quina impressionant bellesa és aquesta noia! És agradable de transportar, encara que sigui en una embarcació molt petita, una deessa jove, rossa i fresca. La monstruosa geologia de basalts i granits, d’àrids calcaris, de llécols foscos, desapareix davant les formes humanes ben fetes.
Hem fet llargues excursions. Hem arribat, d’un cantó, al cap de Begur; de l’altre, hem anat fins a Castell. Hem fet, amb el meu germà, vogades llargues i persistents. Tot ha anat de primera. La gent de l’interior sol fer les seves experiències marines en un estat de badoqueria i de mutisme. Així, hem passat aquestes tardes parlant només l’indispensable, sentint passar el vent.
Hem trobat molt bon temps: calmes de mar i vents petits. Ningú no ha tingut cap excessiva molèstia. De vegades, és clar, en el rabeig que l’aigua fa sobre el coster, en els esculls i niells, l’embarcació catxava una mica i venia la coneguda buidor a l’estómac que produïa, amb el moment d’angúnia, una mica de pal·lidesa a la cara i als llavis i un punt de fredor al front. Però, llevat d’això, no s’ha produït res més. Convé veure les deesses en un estat de salut física permanent, per no caure, sobretot, en els excessos del senequisme.
.
Goethe pot ésser admirat per moltes raons. Jo li admiro tant la vida privada com la pública. Goethe ha estat bescantat i titllat d’egoista perquè s’evadí dels parts de les seves amigues i de les agonies i enterraments dels seus amics. Personalment, aquestes actituds no me’l fan pas antipàtic. Saber resistir les temptacions del desinterès més o menys absolut –sempre una mica equívoc–, de la indiferència glacial, del senequisme, pot també no ésser un vici. En tots els aspectes, massa familiaritat fastigueja.
Totalment d’acord: els excessos del senequisme i l’estoïcisme desactiven la imaginació, encarcaren els músculs i t’arrosseguen a un altre tipus de ruïna moral. No hi ha consolació comparable a navegar amb un gusi acompanyat d’una deessa jove, rossa i fresca.
Tot això del “senequisme” és deu referir a la doctrina de Sèneca. Tens raó, Florenci, és millor quan ets jove deixar-te portar pels impulsos de la sang i projectar-los sobre “una deesa jove, rossa i fresca” i deixar per a la vellesa la serenitat i la placidesa que es desprèn de les pàgines de les “Lletres a Lucili”.
Quin estiu més esplèndid, aquell estiu en que era un donam, donam de mar, sol, natura i poc turisme. Quina enveja, mestre…
Perdoneu, volia escriure “deessa”.
Sí, a mi també m’agradaria passejar una deessa jove, rossa i fresca amb el gussi, badant i sentint passar el vent.
Tranquil Antoni: per si et serveix de consol, jo he escrit “gusi” enlloc de “gussi”. I “deessa”, així d’entrada, moltes vegades l’escric amb una sola “s”; no hi ha manera que m’entri al cap!
I per allò de Sèneca, no ho sé si tinc rao, la veritat. Jo el trobo esplèndid, sí, però hi ha moments -excursions de gussi i deessa, per exemple- que millor deixar-lo a casa, no fos cas que te ‘ls esguerri.
Bona vespre.
Bona nit Josep,
De tot el que expliques el que envejo més és navegar per la costa i deixar-te portar per l’aire fresc del mar i el balanceig del teu xabec, deixar anar els teus pensaments i disfrutar de l’onatge del moment i si a més estàs tant ben acompanyat com tu dius, encara millor. Jo a hores d’ara encara mai he pogut gaudir de la navegació però espero que algun dia ho pugui disfrutar, diuen que mai es tard, el que passa es que moltes vegades idealitzem el que no podem tenir.
Noi, no se si t’he entés quan em parles de transportar la Montserrat, però aquest verb no m’acaba de convèncer si realment vols parlar d’aquesta bellesa tant perfecta, jo crec que les persones no es tranporten sinó que ho fem amb les mercaderies i crec que aquesta dona per a tu, val tot el pes en or i li hauries d’atribuir un altre mot més delicat i no tant “berruer”.