Dia mort, nuvolós, amb una gran pesadesa a l’aire i un cel de xafogor. Flotant sobre l’horitzó de la mar hi ha una boirina que, de vegades, sembla una terra vaga –un miratge imprecís, incert. Vent de garbí petit. Humitat. Encara sembla durar l’enterbolinament de Santa Maria.
A la tarda, s’ha produït al Canadell un fenomen insospitat: el senyor Joanola ha tret la ullera de llarga vista al jardinet.
El senyor Joanola és un senyor oriünd de Palafrugell que té una farmàcia a Barcelona. És un home absolutament puntual. L’horari que impera a casa seva és rígid. Té al mateix temps la mania de projectar sobre les coses d’aquest món l’ordre i la precisió. El seu ideal terrenal és: un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc. Disposa a casa seva d’innombrables calaixets on tot és posat admirablement organitzat i etiquetat: els taps, les xinxetes, les eines, els cargols, els claus, els cordills, etc. No es pot demanar més.
Sembla, a primer cop d’ull, que un home així no hauria de tenir curiositat per res –perquè si l’ordre no serveix per a corregir el turment de la curiositat, de què serveix? El cert és que el senyor Joanola conserva, malgrat tot, una gran curiositat. Quan passa un vaixell per ell desconegut, treu la ullera de llarga vista per tal de fer la corresponent indagació i saber a què atenir-se. Això arriba rares vegades, perquè el senyor Joanola, gran afeccionat a la mar, coneix gairebé tota la navegació que desfila per davant d’aquest coster. Per això, quan treu la ullera és que hi ha novetat –cosa que provoca al Canadell una espècie d’esdeveniment.
La té guardada en dues capses de fusta polida, agradable al tacte, fina. En una d’elles, sobre un drap verd, de pelfa, que sembla un llitet, hi posa el cilindre de la ullera. En l’altre, el trípode. L’obertura de les dues caixetes és realitzada amb la màxima cura, amb les pometes dels dits. El trípode és allargat i col·locat a terra, a l’ombra de l’acàcia, seguint una mena de ritu. El cilindre és desplaçat del seu llitet amb una delectació lenta i, sobre els vidres, hi és passada una baieta. Després, el cilindre és enroscat amb una estudiada calma i un tecnicisme perfecte, en el trípode.
Una vegada la ullera ha estat muntada, el senyor Joanola ha passat del jardinet a l’interior de casa seva. Ha travessat el menjador. En aquest menjador, sol trobar-s’hi gairebé sempre, la senyora Joanola asseguda en un balancí, el cap sobre un coixí patint dels seus persistents mals de cap, de les seves migranyes tristes.
Doncs bé: el senyor Joanola, que entrà a casa seva sense res al cap, en surt ara cobert amb una gorra japonesa de visera de xarol magnífica. És la gorra més semblant a la d’un oficial de Marina –però, com que el senyor Joanola no és ni de la Marina mercant, porta una gorra japonesa.
Amb la gorra de referència posada una mica de cantó i el cos inflexionat com si anés a tirar el disc, ha posat l’ull darrera el vidre de la ullera i després ha anat graduant la visibilitat per tal de fixar, a l’horitzó, la presència del vaixell que ha entrevist o pretès d’entreveure. Ha de tractar-se d’un vaixell singular i absolutament desconegut perquè s’hagi produït el muntatge de la ullera.
Amb això, s’ha escampat pel Canadell la notícia de l’aparició de l’aparell, i la gent –sobretot la joventut i les criatures– han fet cap, corrents, a la reixa del jardinet. El senyor Joanola ha tret la ullera! Mamà, el senyor Joanola ha tret la ullera! Passa un vapor molt estrany, grossíssim! La ullera! La ullera! Així s’ha produït com un remolí, i una infinitat de persones han contemplat, embadalides, del carrer estant, com el senyor Joanola mirava per la ullera.
Tot d’una, una senyoreta ha dit:
–Per què no ens ho deixa veure?
I, havent dibuixat un petit somriure, el jardinet s’ha vist envaït, ràpidament, de tota una catèrvola de gent. En un instant, l’aparell s’ha vist voltat d’un cercle de tabalots i de cridaners.
–M’ho deixi veure! M’ho deixi veure! Jo també ho vull veure…!
I així han començat les empentes al voltant de la ullera –brogit que ha anat d’augment fins que s’ha produït l’irreparable: tot d’una s’ha vist la mà d’una persona sobre el llautó groc, rutilant, brunyit, de la ullera. El senyor Joanola s’ha descompost. Cridant, crispat, nerviós, ha dit:
–Si toquen la ullera, els faré una cara nova…! Què s’han pensat, desvergonyits! Facin el favor de tenir una mica de respecte!
Amb la baieta verda ha eixugat l’empremta deixada per la mà sacrílega enmig d’un gran silenci. Després, ja més tranquil·litzat, ha dit:
–Anem per ordre. Que tothom es posi en fila. Així. Comenci vostè…
Hem anat desfilant un darrera l’altre i posant una estona l’ull darrera el vidre de la ullera.
–La té bé?
–Sí senyor, molt bé.
Però, a mesura que la fila ha anat passant, la desil·lusió s’ha anat pintant a la cara de la gent. En el moment d’adaptar l’ull al vidre, ens semblà veure pampalluguejar alguna forma imprecisa, molt vaga, perduda en l’horitzó. Però aferrar aquesta forma ha estat impossible. Realment i concretament, ningú no ha vist res.
–Tu has vist res?
–Jo no, i tu?
–Jo, francament, no he vist res…
A la fi, un agosarat ha preguntat al senyor Joanola:
–Vostè ha vist res, senyor Joanola?
–Al principi em semblà que veia la xemeneia i la fumerola d’un vapor… Després m’ho ha semblat menys. En realitat, no he vist res. Absolutament res…
–I doncs, què ha estat això? Perquè la ullera sembla bona…
–Vostè dirà… Magnífica! Vol que li sigui franc? Ha estat una falsa alarma, ve-li aquí…! –ha dit, una mica reduït i escorregut, el senyor Joanola.
El grup ha abandonat el jardinet amb una cara llarga. Després, s’ha dispersat lentament. El senyor Joanola ha desenroscat l’aparell, ha encaixonat amb una calma litúrgica els seus elements i els ha entrats a casa seva. Després ha deixat al penja-robes la gorra japonesa. I així anem passant l’estiu, ingènuament, al Canadell.
Aquesta escena d’avui del Sr. Joanola amb la seva ullera de llarga vista, podria passar perfectament com un esquetx i se’n podria fer una petita representació teatral.
Bon diumenge a tothom!
En la entrada de hoy advierto que se ha omitido el primer párrafo
con respecto a la versión castellana de Dionisio Ridruejo:
“Día muerto, nublado, con una gran pesadez en el aire y un cielo de bochorno. Flotando sobre el horizonte …….”
A la versió catalana també hi era aquest primer paràgraf.
Al missatge en text pla que rebem, hi consta.
Teniu tota la raó, faltava el primer paràgraf. Potser havia decidit marxar de vacances? Sort que sempre hi ha algú o altre que s’hi fixa, en aquestes coses. L’acabem de restituir.
Bon dia,
La lectura del dia 17 ha estat molt agradable i divertida. El Sr. Joanola és un tipus imprevisible: tot i què, renya els que gosen tocar el llautó de la lent, no li fa res que n’apropin l’ull a l’objectiu. Essent com és, una persona tan ordenada i curosa (amb aquestes característiques tot el que fuig del seu control li deu suposar un patiment) m’ha semblat d’una gran generositat!
Una curiositat: veig al final del text la reproducció d’una tapa de les pastilles Joanola. Hi té res a veure?
A reveure,
I, a més, rodones (des que sóc petit que tenen forma de rombe, no els hi coneixia la de la fotografia)
En referència a la teva pregunta, Maria Rossa, suposo que sí ha de ser el mateix senyor que les inventà en la farmàcia de Gràcia, esmentada l’enllaç que hi ha damunt el nom. Jo en desconeixia totalment la història. Curiós és el canvi de “Joanola” a “Juanola” (a la web de l’enllaç continua mantenint la forma castellana).
A la seva “Guia de Catalunya” en Pla es refereix a Santiago Rusiñol com a “Rossinyol”. “Joanola”, “Juanola”, Rusiñol”, “Rossinyol”…, castellanitzacions, catalanitzacions en totes direccions; un tema digne d’estudi que té, segons cada cas, variàdíssimes explicacions.