Diumenge de Rams. — Vaig a l’ofici. Olor de branques de llorer —que a l’Empordà en diem llor— i de cirerer d’arboç. L’església n’és plena. La fressa que fan les branques arrossegades per les lloses de pedra de l’església. El perfum és fort, rústic, agradable. Les cuixes daurades dels angelets de l’altar, la roba de la gent, els racons foscos, l’aire, les fustes i les reixes de l’església en queden impregnats. L’olfacte en queda tan saturat que fa l’efecte que tot el món fa olor de llorer. És potser l’únic dia de l’any que una altra olor desplaça la covada, dolça, de l’encens, l’oloreta agra que hi fan les beates i el gust de la cera. Aquesta olor de llor ens retornarà, al nas, cada vegada que a casa facin estofat.
A la sortida, al carrer de Cavallers, saludo el farmacèutic Almeda. Parla, sempre, amb els seus diminutius.
—Vaig a prendre una mica de lleteta… —em diu mentre eixuga, amb el mocador blanc, els vidres de les seves ulleres.
Prenc l’aperitiu amb els amics. Dos o tres picons carregats. La beguda passa insensiblement a través de la loquacitat del país. Dinar familiar, arròs de marisc i sèpia, negre, mengívol, excel·lent; guisat de costelles amb naps de Capmany. Les costelles de xai tendre són, a Palafrugell, indescriptiblement delicades. Cafè i conyac abundant. Diumenge a la tarda —amb el seu pes de gravitació sentimental. La petita població deserta em cau a sobre. Sento com si em trobés dins d’una clova buida, tocada per un aire somort. Dia deliciós per aplicar els llavis a la pell rosada d’una dona. Horrible per passar pels carrers amb les mans a la butxaca. Darrere dels vidres es veu encara gent amb les cames sobre la cendra dels brasers. Cine. L’olor espessa que fa la gent. Insuportable perfumeria barata de les senyoretes. Penso en el pobre Roldós, encorbat, dins la mitja llum, sobre el piano. Abandono l’espectacle. Els carrers, absolutament solitaris. Crepuscle fred i rúfol. Divago al volt de la muralla. Rodar: aquesta és la personal fatalitat. Torno als aperitius. Absentes. Sopar. Cafès i conyacs. Congestió. Taquicàrdia galopant. Impossible de mantenir al llit la posició horitzontal una estona llarga. El cor em fa mal. El cap, molt espès, em fa mal. Amb el mocador a la mà, m’assec ara en una cadira ara en una altra. A l’habitació hi ha un aire net i glacial que em produeix esgarrifances. Impossible de desplaçar de l’olfacte l’olor de llor del matí. Obsessió gairebé repugnant de viure a dins d’un estofat. Deu ésser molt tard…
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Em pregunto com trobant-se així, amb aquests “Cafès i conyacs”, “Absentes”, “Impossible de mantenir al llit la posició horitzontal una estona llarga. El cor em fa mal. El cap, molt espès, em fa mal”, etc., encara pot posar-se a escriure l’entrada d’avui, que acaba amb un “Deu ésser molt tard…”, com si fos en directe.
“Diumenge a la tarda —amb el seu pes de gravitació sentimental”, la gravitació universal és l’atracció de dos cossos, la sentimental què deu ser? M’embadaleix aquest joc de paraules per a un dia que trenca amb els altres, trenca amb el seu materialisme, la seva monotonia, la seva grisor. Qui escriu això també es dedica al que més li agrada, llegir i escriure, els caps de setmana. Els altres dies treu el temps de sota les pedres per participar en aquest Bloqg!