Estudis Normals.

La majoria dels alumnes van de bona fe. A més, jo, personalment, hi he après moltíssim. Però els que podríem anomenar les «figures» d’aquests cursos donen molt mal exemple. L’entredevorament és general i continuat, i arriba a tenir una cosa pueril —és dir, arriba a semblar una activitat gratuïta. Gairebé totes aquestes figures són, darrere la cortina, contràries a l’Ors. Ha d’ésser curiós, per a aquest home, sentir-se rodejat de tanta cordialitat fictícia i de tant d’odi real i tangible.

Com més petites són les coses, més susceptibles són de convertir-se en nius d’intrigues. Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui.

Després de la lliçó d’Història de l’Art, don Joaquim Folch m’encarrega un treball sobre les influències artístiques coetànies de sant Francesc. Al cafè, dic a Gassol que l’encàrrec de Folch m’ha agradat moltíssim. En sentir el nom de Folch, Gassol es crispa estranyament i violentament.

—¿Folch, heu dit? —fa, energumènic—. No me’n parleu!… És un bandarra!…

—Bé. ¿Però tindríeu l’amabilitat de dir-me’n el perquè? Per tota resposta, s’alça de la taula i abandona, agitat, el cafè.

Aquestes escenes —sospito— només són possibles perquè la promiscuïtat, en aquest país, és excessiva.

Amb Climent i Martínez Ferrando projectem dues excursions: una a Mallorca i l’altra a l’Empordà. Ferrando coneix Girona. Hi ha exercit de bibliotecari. A les novel·les d’Anatole France hi ha sempre l’arxivista departamental. El meu amic ha tingut aquest càrrec a Girona. Quin càrrec més bonic! De Girona, en conserva una gran impressió. Això em torna a l’obsessió d’aquella ciutat, que fa tants anys que persisteix.

A l’acabament de la conversa, amb la seva veu gairebé imperceptible que la tendència a portar-se el mocador a la boca fa encara més feble, Ferrando em diu que la senyora C., quan baixa a l’estació a esperar el seu marit, el rep amb un sorollós petó; quan l’arribada es produeix al pis i no hi ha ningú al davant, la senyora es limita a dir: hola! —sense allargar la mà tan solament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el dimarts 23 abril 2019 a les 0.01 i desada a lectures, literatura, moral, societat, universitat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.