La mala vida.
Llarga conversació (divertida) amb el meu company de curs S., muntanyenc, un xicot que entre nosaltres té fama de murri i d’esquerp. Mentre deambulem pels claustres, em diu:
—Us preneu els exàmens massa seriosament…
—¿Ah, sí? ¿Ho considereu així? I vós, ¿com us els preneu?
—D’una manera molt diferent… —fa gratant-se el clatell—. Examinar-se, com moltes altres coses de la vida, vol una mica d’astúcia, principalment.
—Expliqueu-vos, si us plau… —dic amb un punt d’enervament.
—Us diré per començar que vós heu comès un gran error: teniu a les llistes un número massa baix i sereu dels primers que us examinareu. Això és una equivocació. Jo sempre em matriculo tard, els darrers dies, i sóc dels darrers de les llistes…
—¿Però això quina relació té?
—Ara ho veureu… Els que som inscrits en els últims llocs de les llistes sempre tenim la possibilitat d’aprofitar-nos de la fatiga dels catedràtics —de la fatiga, vull dir, que els exàmens els produeixen, de la tendència que en un moment determinat senten de fer-ne via. Quan es produeix una situació així (situació impensable durant les primeres hores d’examinació) i la bola que surt del bombo és la d’una lliçó desconeguda, hi ha sempre el recurs de recitar una lliçó per altra, de suposar que la bola que ha sortit és una bola diferent. Això, jo ho he fet amb èxit molt sovint —amb l’èxit que permet la indiferència dels professors quan estan dominats per la fatiga.
—Però ¿hi ha algun sistema que permeti dir que un tribunal està fatigat?
—No n’hi ha cap. Però això fa com la roba: jo amb els dits puc distingir una roba bona d’una d’ordinària. El que dic en tot cas és que examinar-se és una tècnica. Tota la qüestió està a arribar als exàmens sense estar vençut per la fatiga —és dir, en una situació més forta i més lúcida que la dels senyors que seuen, mig adormits, sobre la tarima.
—S’ha de saber fer la trampa, bah!…
—Exactament. S’ha d’arribar als exàmens amb fredor, amb l’agilitat suficient per aprofitar-se de tot el que es presenti, amb un domini perfecte de si mateix. I, en presentar-se l’oportunitat, s’ha de saber tirar al dret amb gràcia…
—Les trampes s’han de fer amb gràcia, és clar…
—No es necessita pas tenir-ne molta… La suficient.
Tot això, explicat per aquest murriot taujà i sorneguer, em fa riure. En el fons m’ho prenc amb molta més seriositat del que sembla.
—Per això us deia —em diu en acomiadar-se— que em sembla que no aneu per bon camí. Teniu un aspecte de fatiga…
—Ja ho veig, ja ho veig…
Exàmens.
Josep Calonge, de Palafrugell, company d’universitat (estudia en el curs immediatament anterior al meu), m’explica que, un dia d’exàmens, don Joan Permanyer digué a don Josep M. Trias de Bes (formaven part del mateix tribunal) a la sala de professors, abans de començar la feina:
—Avui, amic Trias, els haurem d’aprovar tots…
—Ah…
—Sí. Els haurem d’aprovar tots. Figuri’s que el notari de Manresa m’ha recomanat amb gran interès un xicot i… no trobo la carta enlloc. L’he perduda i cregui que ho sento. Ara bé: com que no recordo el nom de l’estudiant recomanat i, per altra part, no puc quedar malament, no tindrem més remei, per evitar una planxa, que aprovar-los tots…
—Perfectament, don Joan! —contestà Josep M. Trias immensament enriolat per dins, nerviós, frissant per poder explicar l’anècdota a tot Barcelona de seguida que s’acabés la sessió.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Sobre “hi ha sempre el recurs de recitar una lliçó per altra, de suposar que la bola que ha sortit és una bola diferent”: tant de bo, si una lliçó no te la saps, poder-la canviar per una altra. Els exàmens tenen una bona part de sort. Però també sol passar que no saps que saps. Això és el pitjor, perquè la ràbia de després, contra els examinadors però sobretot contra tu mateixa, no la pots evitar. Kafka venia a dir que els intents poden ser molts, però que per aconseguir el que vols has de fer més que intentar-ho. No suporto que em diguin que l’important és participar. “La mala vida” ho descriu millor.