Palafrugell. Cap al tard vaig al cafè. La gent rega els carrers. Deliciosa olor de la terra o de la flor blanca de les acàcies del carrer del Sol. Trobo els amics, a 
la terrassa del club. Linares porta l’auricular penjat a l’orella —el bolet—, però té un aire tan displicent i llunyà, té un aspecte de sord tan integral i absolut, que suposo que vol donar entenent que és sord fins i tot quan porta l’aparell penjat. Al fil de la vorera hi ha una petita motocicleta. És una petita motocicleta anglesa que s’ha comprat Tomàs Gallart. S’hi asseu a sobre i, essent tan alt, fa l’efecte que, més que portar-lo, ell transporta el mecanisme entre cames. Joan B. Coromina, petit, ull de perdiu —si envelleix, aquest ull se li convertirà en un ull de cacatua—, agitat, sembla un bastard d’un cèsar romà. Bofill (Gori) està roig, content, radiant. Sospito que ja ha sopat.
—Holaaa!… —em diu amb una gegantina, universal i sonora patriarcalitat.
Fa l’efecte que la terra roda exclusivament perquè Gori vagi a cacera, tiri quatre trets, senti tocar les campanes i contempli el vol dels ocells sobre els camps clars. També sembla que la vinassa de jaqués i els paquets de cigarrets de cinquanta i les fàries es fan exclusivament per a la seva humanitat. Davant del seu «holaaa!…», que un moment emplena tot el carrer, em sento avergonyit.
Aperitius abundants.
Ara s’ha posat de moda de posar a les portes de les cases una placa de llautó amb un Sagrat Cor i unes inscripcions al peu, que diuen així: Esta casa es cristiana; se prohíbe blasfemar. Resulta, però, que, en algunes d’aquestes famílies que han posat la placa, el marit i la muller no tenen una relació gaire amable, i així alguns d’aquests marits han enganxat un paper sobre la inscripció de la blasfèmia, amb aquestes paraules: el blasfemar es discrecional.
L’afirmació és insensata, perquè el renegar, en aquest país, és horripilant. Ara, mirant les coses amb objectivitat i considerant la seva ancianitat, totes aquestes inscripcions són desgraciades, perquè demostren que tan arrelada és una cosa com l’altra.
Al llit, tenia posat el cap sobre dos coixins i semblava que la seva horitzontalitat tenia un matís ex cathedra.
Tenir una veu petita no és pas cap defecte, al contrari. El que és trist és tenir una veu petita i desagradable —sobretot insospitada. En aquest cas, potser val més sentir cridar, tot i ser tan pesat.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Tenir una veu petita no és pas cap defecte, al contrari. El que és trist és tenir una veu petita i desagradable”: seré un altre cop autoreferencial, i és que jo quan recito no se’m sent si no hi ha micròfon, però l’altre dia a la feina em van dir que tinc una veu molt maca i dolça. Recordo a la carrera que Max Cahner parlava amb micròfon. Ser tímid no és cap defecte, si la teva veu té expressió, en definitiva. Una veu ex cathedra…