Fa una pila d’hores que dono voltes a la conversació tinguda ahir amb el meu pare. Per temperament, més aviat tendeixo a veure les dificultats que l’aspecte amable de les coses. Així i tot, no em considero pas abocat a una situació asfixiada. La inconsciència —probablement— em fa mirar les coses amb confiança. No és pas una situació grata, però potser té una sortida o altra.
Crec que el pla hauria d’ésser aquest: primer: marxar a Barcelona d’un moment a l’altre; segon: no tornar a la dispesa del carrer de Pelai; tercer: instal·lació en una dispesa més important; quart: aferrar-se a la idea que la solució del meu cas es troba a l’Ateneu, no pas a la biblioteca, sinó a la penya del doctor Borralleras concretament; cinquè: acceptar qualsevol solució mentre estigui acordada amb la meva mania literària; rebutjar, frontalment, totes les altres.
Després d’haver escrit aquestes coses, sento una sensació de tranquil·litat. ¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació —en gran part i almenys momentàniament— se me’n va? Puerilitat!
Anit passada, he tingut un malson: he somniat que m’examinava. D’adolescent, vaig ésser propens a somniar una cosa esgarrifosa: a sentir-me tancat a dins d’un laberint de pedra. Però aquest dels exàmens em produeix encara més angoixa, precisament perquè la seva versemblança és molt més accentuada.
No són pas els detalls externs d’aquest somni el que em produeix malestar. És simplement el fet de trobar-me davant d’uns senyors que han formulat una pregunta davant de la qual hom no sap, literalment, què contestar. La situació és purament ridícula, però és d’un ridícul tan absolut, que l’angunia que em produeix és inenarrable.
Em pregunto de vegades: el fet de no haver pogut ésser soluble en la universitat ¿és un defecte?, ¿és una qualitat?
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Per temperament, més aviat tendeixo a veure les dificultats que l’aspecte amable de les coses”: un metge diria que pateix cognició negativa. Però per alguna cosa és realista… Tot i això: “¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació —en gran part i almenys momentàniament— se me’n va?”: almenys sap trobar part de la solució. Patir i no poder explicar-ho és ser com la vaca cega de Maragall, com ens va dir Josep Murgades a la carrera. Per això és tan important la carrera de filologia. Per trobar les paraules i el que hi ha darrere.
“Em pregunto de vegades: el fet de no haver pogut ésser soluble en la universitat ¿és un defecte?, ¿és una qualitat?”: les dues coses alhora. És l’ambivalència dins les nostres vides.