Quantitativament parlant, aquest quadern va prenent unes proporcions inusitades. Quan d’ací a trenta o quaranta anys aquests papers es publiquin —si és que algun dia es publiquen—, ¿quines reaccions produiran en l’esperit del lector, si és que tenen algun lector escadusser? Jo només m’atreviria a demanar una cosa a aquest lector hipotètic: li demanaria que els llegís amb calma, lentament. Els llibres que han estat escrits sense motivació, per caprici, que no responen a cap necessitat íntima, els llibres gratuïts, poden ésser llegits —com diu Pujols— plana sí plana no. Però el cas és que aquest quadern, començat frívolament, ha esdevingut per a mi una inescamotejable necessitat íntima.

Aquest quadern és en primer lloc un element de disciplina —un dels pocs elements de disciplina positiva que actua sobre la meva vida. A la biblioteca, un dia Climent em preguntà:

—Vós, si tinguéssiu diners, ¿també escriuríeu?

Vaig contestar la pregunta sense dubtar un moment:

—Sí, també escriuria… Potser escriuria més.

Certament: ésser pobre és molt trist. Les coses de la vida són agradables. Tot és incitant i saborós, les senyores són —de vegades— esplèndides. Quan hom és pobre, aquestes coses s’han de mirar de lluny perquè els pobres no tenim capacitat adquisitiva. En la vellesa, aquesta manca de capacitat adquisitiva ha d’ésser, suposo, indiferent. En la joventut, en canvi, la pobresa és tràgica perquè la falta de diners augmenta la il·lusió de la vida. Com menys diners es tenen, més desig suscita la vida. El desig insatisfet arriba a fer creure que en la vida humana hi ha algun misteri, algun tresor ocult d’una màgica fascinació hedonística. Els diners, doncs, s’haurien de tenir en l’època de la joventut amb l’objecte principalment de fer comprendre, per saturació, que la vida humana no té cap misteri, que les fascinacions hedonístiques són falòrnies —o aproximadament. Per això m’agradaria, personalment, de tenir diners; per poder passar davant d’un restaurant, d’una senyora o d’un aparador, amb una completa i profunda indiferència. Així evitaria enormes pèrdues de temps i aquest dolor de convertir la vida en una assedegada temptativa. Podria, en una paraula, escriure més.

Així, trobant-me immers en els perills de la pobresa en l’època de la joventut, tot element de disciplina és cosa d’agrair. Aquest quadern és un d’aquests elements, perquè ocupa el meu temps amb els seus infantilismes. No puc passar-me dels seus fulls i el dia que no hi escric —per total esterilitat— em sap greu.

El to general del quadern és crític i, donada la mentalitat imperant, potser de vegades subversiu. No em sap pas greu. Per millorar una qualsevol cosa, el primer que cal fer és analitzar-la i descriure-la. Cap interès no em lliga a les forces estàtiques del país —ni en la posició que tenen avui de cosa existent ni en la que tindran demà, de simple record. Aquest quadern obeeix a la necessitat de prendre posició davant del meu temps. Si la teoria de Taine fos certa en tots els seus extrems, jo hauria d’ésser un mer producte del meu temps. El determinisme ambiental funciona en els escriptors que s’abandonen al corrent. Jo navego contra la corrupció del corrent. Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps.

Aquests papers em serveixen per aprendre d’escriure. No pas per aprendre d’escriure bé, sinó simplement per aprendre d’escriure. Impliquen un enorme, continuat exercici, no recompensat però net.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el dijous 20 juny 2019 a les 0.01 i desada a diners, jo, Josep Pla, lectures, literatura, moral. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.