Barcelona.

Arribo a Barcelona (de Girona) després d’haver fet el servei militar. Ha fet un dia xafogós. En el tren, tothom anava en cos de camisa. Si en el vagó de tercera no hagués estat possible d’obrir les finestretes —cosa que en el meu compartiment s’ha pogut fer relativament i apaivagant les protestes— s’hauria produït una certa i humana mala olor.

Un dia, mentre feia el servei militar, aparegué a Girona el meu amic Alexandre Plana. Em vingué a veure. Li vaig quedar molt agraït. Divagàrem unes hores pel centre —de cafè en cafè. Plana no és pas un home de cafè. S’hi trobava desplaçat i incòmode. No crec que haguéssim pogut anar en cap altre lloc. Feia molta calor i de vegades se sentia el tuf (en certs carrers) de les clavegueres seques. En un cafè ombrejat, pansit i macilent de sota les voltes em digué que faria publicar al Diari de Girona un petit escrit que li havia enviat sobre la vall de Sant Daniel. En la mitja llum del cafè hi flotava la bonior de les mosques de l’establiment, que volaven com si s’haguessin adormit. Plana, sempre tan generós, em diu:

—Aquest escrit sobre la vall de Sant Daniel està bé…

—¿Vols dir que està bé? —que jo li dic.

—Té un defecte, és clar: és una mica massa carregat de literatura. Els adjectius són rebuscats, la frase és poc natural, la preocupació de l’originalitat és massa visible. Però ¿què hi vols fer? És el defecte de l’edat. El millor estil és el de les cartes a la família, però sense l’excés d’abandó que solen tenir aquestes cartes.

—¿Què s’ha de fer per escriure així?

—Desprendre’s de moltes petites obsessions literàries, totalment ximples. A tu t’agrada Girona. Com a tema literari és fabulós, prodigiós. Escriu sobre Girona, però sense retòrica, d’una manera directa. La qüestió és mirar les coses, mirar-les bé, observar-les i després escriure-les.

—Aquests dies que he passat a Girona, les coses no m’han pas semblat tan fàcils i senzilles com quan estudiava al col·legi…

—Cada dia t’ho semblaran més. Escriure és difícil. Si no estàs disposat a fer un esforç, val més que ho deixis córrer. Dedica’t a un altre ofici.

Tornant de l’estació, on vaig acompanyar Plana, vaig prendre l’acord de donar per totalment inexistent l’escrit sobre la vall de Sant Daniel i no fer el menor esforç per tornar-lo a llegir.

Durant els vint dies que durà el servei militar vaig viure en una casa de dispeses de la Cort Reial, tocant a la plaça de l’Oli. Hi havia diversos altres soldats de Palafrugell: Narcís Bisbe, el condeixeble Sarà, fill d’un home corpulent i rogallós que cantava de baix a l’orfeó La Taponera i era afeccionat a beure vermut, etc. A les cases, les senyoretes eren molt cares: valien tres pessetes. El diner curtejava ostensiblement. A la casa de dispeses, menjàvem una fabulosa quantitat de mongeta tendra —amb fils irrompibles. En els exercicis de tir que férem a Montjuïc, no vaig encertar cap diana —ni una per medecina. Com a tirador vaig fer un impressionant paper ridícul. És molt possible que aquesta inanitat fos la conseqüència de la preocupació que em feia el contracop de la culata del fusell, engegat el tret, sobre l’articulació del braç. En canvi, sembla que vaig demostrar una certa capacitat de saber-me resguardar darrere les mates dels barrancs de les Pedreres, quan el batalló feia exercicis de guerrilla. Aquests exercicis ens obrien una gana molt viva, però, quan pensàvem en l’avenir de mongeta tendra que ens esperava a l’hora de sopar quedàvem molt deprimits.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.