Canadell.

Sebastià Puig, àlies Hermós, que encara roda per Calella amb els seus estris de pesca, m’explica al Cafè de les Voltes, davant d’un vermut amb olives —el seu aperitiu predilecte—, el que li passà fa pocs mesos amb el Franca Fassio.

—Quan s’acabà la guerra —em diu— el servei de vapors entre Gènova i Barcelona fou tornat a posar en marxa i el Franca Fassio fou destinat a fer la línia setmanal. El coneixia molt bé per haver-lo vist passar tantes vegades de la barraca d’Aigua Xallida estant. També l’havia vist amarrat al port de Barcelona, quan hi anàvem amb Enric Vergés i posàvem a l’Hotel Lloret de la Rambla. Era un vaporet més aviat curt, vell com l’anar a peu, molt ben pintat de blanc, que només d’acostar-vos-hi sentíeu una olor de vòmits resclosits que feia girar la cara. Hi devia haver vomitat molta gent perquè era molt carregat. Un dia de l’hivern passat —devia ser a mitjans de març— vaig sortir d’Aigua Xallida amb el bot per agafar un ranxo de peix i calar la moixonera pels reclaus de la costa d’Aiguablava. Pel març hi ha molt bons moixons —que a Cadaqués en diuen joells—; tenen un puntet d’amargant i quan els déntols els persegueixen entren per les calanques i els reclaus gairebé amolats, com el peix blau. Era molt per hora i encara fosquejava. La mar no se sentia: calma seca total. Hi havia, però, una boira molt espessa, una boira blanca que regalimava. Com que no feia cap vent, semblava que s’havia aturat. La boira no m’agrada gaire, sobretot en mar, perquè sempre tinc por de perdre-m’hi com un babau. El meu projecte era anar a provar la moixonera as Tramadiu, que per als moixons no té rival. Em vaig proveir d’abrigalls, perquè el temps era molt pixaner, i vogant a la cia,¹ arran de costa, tocant els rocs, vaig anar passant. Quan vaig arribar al coster de la cova del Bisbe, que és alterós i hi ha aquella taca groguenca que la gent diu que sembla la cara d’un bisbe, em semblà veure a mig aire una forma molt estranya, que es confonia amb la boira, molt grossa, blanquinosa, fenomenal. Quan vaig descobrir l’aparició em trobava a un llibant de distància: m’hi vaig anar acostant vogant a poc a poc, completament astorat, però al mateix temps fascinat. Si hagués tingut el seny necessari, davant d’una cosa tan estranya, hauria girat en rodó i me n’hauria tornat a casa. Però el cas és que la baluerna que veia enmig de la boira m’atreia i em feia rodar el cap. M’hi vaig anar acostant. Les persones que, com jo, vivim sols com una òliba, som com els ocells enartats per la serp: no sabem el que ens passa. El mar no es movia. La boira era espessa. El silenci era total. El silenci del coster a l’hivern, quan no hi ha ni una ànima: la solitud d’aquells paratges. Em semblà, però, sentir el soroll sord d’una màquina. Feia un efecte estranyíssim, una cosa que no havia sentit mai, que m’arribava a les orelles, a través de la boira, com un soroll que la mateixa boira produïa, un soroll que em sortia del cos més que de l’espectacle que tenia davant. L’aproximació em posà davant d’uns detalls: vaig veure una xemeneia de vapor, una obra morta, uns ulls de bou, un pal i uns cordatges. Tot pintat de blanc. Era un vapor que havia anat a topar al roquisser alterós de la cova del Bisbe i havia quedat embarrancat. Hi havia topat de proa, sense fer compliments, absolutament de cara. La boira, és clar, l’havia desviat. Això que t’acabo de dir és una suposició meva: és molt estrany. La proximitat m’emplenà de seguida les orelles del soroll de la màquina del vaixell, que tractava de fer marxa enrere per desprendre’s del roquisser on s’havia enganxat. La màquina feia tremolar el vaixell, però no aconseguia desprendre’l de l’embarrancada. Era com si sacsegessin l’obra morta i semblava com si li obrissin les entranyes. A dins del vapor no es veia ningú. Devia portar molt poc passatge. La tripulació era al seu lloc i devia tenir una feinada. Vaig donar una ullada fins on la boira permeté veure les coses clares i em semblà, per la forma del vaixell que tenia al davant, que era el Franca Fassio. Jo era a la proa mateixa del vapor, amb el bot arran mateix de l’obra morta. Tot d’un plegat, vaig veure sobre el pont de l’embarcació un home espitregat, molt blanc de cara, d’aspecte esperitat, amb una gorra d’oficial. M’hi vaig anar acostant, vaig fer un senyal amb el braç, ell em veié, s’abocà des del pont sobre l’orla i jo vaig cridar fent botzina amb les mans:

»—¿No li convé pas res?

»No riguis… Per favor, no riguis, perquè si ho fas no diré ni una paraula. En sentir la meva veu, l’oficial —potser era el comandant— alçà els braços, i la cara se li descompongué com si estigués molt emprenyat. La boira li feia regalimar la cara. No crec pas que comprengués el que jo li vaig dir. El cas és que aquell home semblava un desaforat: tot el cos se li movia, era com si hagués vingut boig. Haver anat a topar en aquells rocs i tan de cara no es veu pas gaire sovint. I encara sort que portava poca marxa; del contrari, hagués quedat esbardellat, trossejat. Jo me’l mirava més mort que viu i tot d’un plegat vaig veure que es posava a cridar. No vaig pas comprendre el que deia, perquè, amb els italians d’Alger, no m’hi vaig entendre mai.

»—Mascalzone! —cridava— Figlio d’un cane...Va afarti ammazzà... El mateix que els havia sentit dir a les suredes d’aquelles muntanyes de La Calle, a Algèria. Aquell home, és clar, m’insultava, però era com si em digués Llúcia.² No entenia ni una paraula. No crec pas que n’hi hagués per tant. ¿Et sembla que n’hi havia per tant? Li havia dit el que bonament feia al cas, el que em semblà que li havia de dir davant de la desgràcia. Aquell home estava embogit. El vaixell havia embarrancat, cosa que, si no es fa exprés, vol dir que comença una mala temporada. Després la màquina, tot i que esbufegava, no l’acabava de treure dels rocs. Però potser el que l’havia posat més frenètic era la meva presència en aquelles aigües, el fet que jo hagués estat testimoni del que havia passat. El que t’acabo de dir fou la darrera cosa en què vaig pensar. Una vegada ho vaig veure clar, no vaig pas tenir mandra. Vaig agafar els rems del bot i vogant fort vaig tornar a Aigua Xallida i em vaig tancar a la barraca. No m’han agradat mai ni les històries ni les complicacions. ¿Què haguessis fet tu? Quan no t’hi volen, val més fotre el camp… que deia el vell Roig, que havia fet moneda falsa, quan el deixaren anar del castell de la Bisbal.

Hermós fa una pausa, rosega una oliva, beu un glop de vermut i diu amb unes faccions més endolcides:

—¿Quan acabaràs de riure, bercengàs? El que vaig dir a l’oficial t’ha fet gràcia… Però ¿què li podia dir de més enraonat? ¿Què li haguessis dit tu? És clar que vosaltres parleu d’una manera més refilada. De vegades, em prens per altre. Jo sóc fill de can Cuca de Vila-seca, de petit vaig passar molta gana, no he anat mai a estudi, no sé llegir ni escriure, he hagut d’aprendre tots els oficis; si donya Rosa Barris i la Marieta Batlle no m’haguessin recollit hagués passat molta estona de catarro. A vosaltres totes us ponen, i jo he hagut de badallar. En el meu temps hi havia molta gent que es trobava com jo, i així podies passar per ull i quedar dissimulat. Ara vosaltres sou diferents i sabeu el que heu de fer a cada pas. Tots teniu molta anomenada…

—Vinga, vinga, Hermós… Mai no hagués cregut que toquéssiu tan bé la guitarra…

—L’única cosa que et diré és que, quan es mor algú conegut meu, vaig a la casa a donar el pes. Els dic: ¿no us convé pas res? Costa tan poc de quedar bé! Moltes vegades els de la casa han dit: «L’Hermós és un bon home, té sentiments, és un bon xicotàs…».

—Així, ¿vós us considereu un bon home?

—¿Què vols que et digui?… La gent ho diu. Ja n’hi ha prou, més aviat.

—I la calada des Tramadiu, ¿en què quedà? Els moixons encara deuen córrer…

—Sí, és clar. Hagués passat un mal dia si a la barraca no hagués trobat un tall de bacallà sec. Vaig fer arròs de bacallà desfilat, arròs magre. Vet aquí com solen acabar aquestes embarrancades.

En travessar Calella per anar a dinar, m’arriba de les cases el perfum de sofregits familiars. El perfum, barrejat amb el garbí petit que s’acaba d’entaular, és molt agradable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

1. Remar cap arrera, tirant el puny del rem cap a popa; cast. ciar. Totes les galeres anaven adjuntades per dar scala en terra… Com foren prop de terra que ja podien donar les scales, totes se voltaren perque ciant acostassen les popes en terra per exir la gent, Tirant, c. 99. Els uns vogaven, els altres ciaven, i la barca giravoltava com presa d’un remolí, Ruyra Pinya, i, 23.
   Fon.: siá (or., bal.); siáɾ (val.).
   Etim.: del llatí vulgar *ciāre, variant de ciēre per canvi de conjugació, mat. sign. DCVB [↩]
2. Com si em diguessis Llúcia: equival a «no ho entenc» o a «no sé de qui em parles». [↩]

Aquesta entrada fou escrita el dimarts 20 agost 2019 a les 0.01 i desada a relats. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.