La política d’aquest país no va pas gaire bé. L’agitació social és enorme tant externament (atemptats) com de la part de dins. La confusió és molt obscura; la verbositat, inextricable; els punts de vista, d’una irrisorietat minúscula. Fa l’efecte que no hi ha ningú que tingui el país al cap. Després de la mort del senyor Prat (1917) s’ha fet ben poca cosa de positiu. El senyor Cambó, que ha tingut en el curs de la seva vida tantes iniciatives, es troba —segons els redactors polítics— dubitatiu i preocupat. No n’hi ha pas per menys. De vegades sembla que el país ha perdut la fe i aquella mica de temperatura que portà a fer tantes coses anys enrere. S’estan creant les condicions d’una dictadura. De l’Estat, no cal ni parlar-ne: només funciona quan no hi ha cap problema.
.
Plou. Quan plou en la declinació inicial de la tarda, apareix en el país l’olor nacional en aquest temps, que és l’olor dels bolets. A Barcelona també se sent, però no tant, amb menys obsessiva precisió, amb menys força —però se sent. Els literats de vegades escriuen que la terra fa olor: és l’olor dels bolets.
.
Jo ja no hauré portat mai bigoti, ni sabates amb botons, ni calçotets llargs, ni mangala, ni coll d’aletes, ni anells, ni agulles de corbata, ni cadenes de rellotge, ni perfums, ni xalina, ni cabells llargs… ni tantes i tantes coses típiques de la generació anterior. 
No he utilitzat tampoc mai, per ara, les escopidores, que eren abundantíssimes. El fet d’haver eliminat tot aquest gavadal de coses no sé pas si és un bé o és un mal. Potser és un bé. En tot cas, que quedi ben entès!
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Sembla que Pla escup sobre tots els trets característics de la generació que el precedeix, la modernista. Però li agrada aquella olor atàvica dels bolets. “De vegades sembla que el país ha perdut la fe i aquella mica de temperatura que portà a fer tantes coses anys enrere”: la fe necessària per trobar bolets, i el temps propi de la tardor, també, serien una imatge de tot el que és necessari per portar a terme aquestes coses. Interpretar Pla avui és com una carambola.
Els dos retrats de dalt són de Prat de la Riba i de Cambó, oi?
Perdona, perdona Helena, però no m’acabo de creure que dubtis sobre qui són els dos retrats que encapçalen el post d’avui…
Josep,
És una pregunta retòrica! És que m’ha cridat l’atenció que fa deu anys no sortissin al bloqg! I la veritat és que a Cambó no l’havia vist mai!
Uf! Vull dir “la veritat és que Cambó no l’havia vist mai”, sense la preposició.
Benvolguda Helena, ja se’m feia estrany… gràcies per l’aclariment.
Quan Pla era diputat i es proclamà la República, diu que van anar en tren a Madrid ell i Cambó. Al vagó restaurant, mirant per la finestra, Pla va dir: “Aquest paisatge no em sembla gaire republicà…” I Cambó li contestà: “Mengi i calli!”.
No recordo ara mateix si això és escrit en algun volum de l’Obra Completa, però Pla ho explicava. Jo li ho vaig sentir dir.
Josep,
Era un estirabot dels seus? Ara que, “Mengi i calli!”, em sembla molt intransigent per part de l’altre!
Si no és un estirabot (que pot ser-ho), potser té a veure amb allò que tant deia i repetia Pla a taula: “Miri: lo més important ara és aquesta sopa (o aquest flam, o aquest tord rostit) que tenim aquí al davant.”
I quan deia això era quan la conversa, a parer seu, havia agafat massa volada (per dir-ho així) i calia baixar immediatament a tocar de peus a terra. “Deixi estar, deixi estar… i mengi, faci el favor” – encara sembla que el sento.