Dia magnífic: assolellat, clar, lleuger. Dóna gust de caminar pels carrers. La meteorologia de la tardor tendeix a crear uns dies d’una llum tan fina que les coses s’hi veuen a dins —fins i tot a Barcelona— d’una manera dibuixada i precisa. En el meu país de l’Empordà, aquesta llum arriba a donar el to a llargs i amples paisatges, a panorames enters —per poc que l’airet sigui de tramuntana— i l’objectivitat estricta de les coses arriba a ser prodigiosa i obsessiva.
La tardor és el temps més agradable d’aquest país. A l’Empordà aquest fet és molt visible. En el meu país, l’hivern és llarg, inacabable, incòmode; la primavera és curta i precària; l’estiu és una exhalació; la tardor és llarga i sense arribar a ser mai suculenta, sinó lineal; val realment la pena. Dins d’aquesta estació —que l’escurçament dels dies sembla fer més llarga— pot fer una fiblada de fred per Tots Sants. Si la fa, el país —i concretament l’interior de les cases— inicia el refredament maligne. Si no la fa, l’aire del cel es manté en una temperatura raonable i el desallotjament de la tebior dels interiors és lent. Així es pot arribar fins al desembre avançat. Quan arriba aquesta època, no hi ha res a fer. L’observació és exactíssima: quan el dia creix, el fred neix.
A Barcelona, quan l’hivern s’esfilagarsa, s’endolceix una mica la fred en els interiors dels pisos, els arbres dels carrers treuen una punta de fulla i comença a flotar en l’aire l’aura de la primavera; les dones tenen, és clar, una tendència a alleugerir-se de roba. És un moment meravellós, únic… sigui quina sigui la moda imperant en el moment. A la tardor es produeix el moviment contrari: la roba es va engruixint, i quan apareix la primera persona refredada, amb la veu trencada i rogallosa, teniu la sensació que la vostra llibertat mental —i sensual— es torna més petita.
De vegades penso en els anys passats a la universitat i en el seu estat general, que és pèssim. Aquest estat produeix grans disgustos entre els estudiants i moments d’absolut descoratjament. Aquest fet suscita la reacció típica de la joventut: la caiguda fàcil en una esquematització i generalització excessiva. Jo he trobat, com els meus companys, excel·lents persones entre el professorat universitari i estic segur que sobre els seus noms ens posaríem d’acord de seguida. No en podríem pas citar gaires: alguns, segurament. En el curs d’aquells anys, però, el descoratjament i la falta de curiositat eren tan grans, que no fèiem pas gaires diferències. Ho involucràvem tot, bo i dolent. La reacció normal de l’estudiant consistia a dir: «L’home més pedant que en ma vida he conegut ha estat professor meu; el més ase, també; el més discret, el més inconscient, el més bufat, el més malhumorat, el més desordenat, el menys curiós, el més avorrit, el més lleuger, també… Els deuen haver triat expressament».
No sé pas si els havien triat expressament. No ho crec. N’hi havia tants, però, que ho semblava. Tot quedava inextricablement barrejat: era impossible de fer la distinció més visible. En definitiva, el que s’emportava tot el blasme i tota la culpa era la mateixa institució: la universitat mateixa.
Per facilitar la conversa dels altres seria extremadament útil que tothom o gairebé tothom tingués una nota característica òbvia i acceptada. Si aquesta nota fos lleugerament despectiva, la seva utilitat seria encara més positiva i eficaç. El fet de poder dir, quan vingués a tomb, per exemple, que el senyor Pi i Margall fou un pobre bon home; que tal senyoreta és una mica guenya però simpàtica; que Frigola és més sociable quan plou que quan el temps és sec; que el nostre comú amic és lleugerament tuberculós; que Josep Carner és un gran poeta, etc. —la llista podria ser molt llarga—, ens estalviaria moltes paraules, quantitats considerables de segregació verbal i de gesticulació intencionada, coses sempre perilloses, equívoques i de vegades de conseqüències irreparables.
—I els que no tenim una nota molt marcada i estem destinats a mantenir-nos en la grisor, ¿què p… hem de fer?
—Els que no tenim aquesta característica hem d’habituar-nos a ser les víctimes propiciatòries de la xafarderia que indefectiblement floreix al nostre voltant. Ens hem d’habituar a ser discutits i espiats. En una societat sòlida i ben establerta, aquesta classe de víctimes han de ser abundants.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Que tardor “val realment la pena” però “que l’escurçament dels dies sembla fer més llarga”: en què quedem? Pla sempre anant pel fil del ganivet. Si val la pena, no es pot fer llarga. I és que se’n fa, de llarga, en definitiva. Sort que del vint de novembre al deu de desembre el dia deixa d’escurçar-se per la tarda, es manté igual, i el tretze de desembre és Santa Llúcia, el pas de puça.
La tardor és tota una metàfora de les crisis de qualsevol tipus, és com travessar un túnel, com aconseguir sortir d’un pou, si és que ho aconsegueixes. Si la primavera la sang altera, la tardor és trista, amb tots els matisos que calgui. Conec algunes persones més grans que jo, que ja soc força gran, que estan sempre de molt bon humor.
M’he deixat l’article davant “tardor”, no sé com no ho he vist!