En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors hom diu, fent un gran esforç:
—Bé, ja en parlarem…
L’altre respon energumènicament:
—Sí, sí, ja en parlarem…
I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.
En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l’esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l’establiment s’anomenés el Porxo d’en Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.
El Porxo d’en Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d’aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota el porxo de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom hi bevia el vi del país, jugava a cartes i es deia mal del govern constituït. L’àvia Marieta, que tingué amb el vell personatge una gran amistat, sol dir:
—L’avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…
El meu pare, que anà de petit, moltes vegades, al Porxo d’en Massot, també conserva d’aquest home un record excel·lent.
L’afegitó, per altra part —vull dir això de Centre Republicà Tradicionalista—, és una troballa magnífica. A primera vista sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l’Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les poques tradicions reals i vives. Té l’avantatge d’ésser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l’obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.
La invenció d’aquest nom és, a més a més, vertaderament típica del temperament del meu pare. Home d’un caràcter més aviat enrigidit i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.
—El nom està bé —vaig dir-li un dia—, però Hegel n’hauria deduït una síntesi…
—No em vinguis pas amb síntesis!… —digué espaordit—. Ja està bé. El nom és bonic…
Després d’uns quants anys de tertúlia intensiva, el Porxo d’en Massot es dissolgué i en la casa que ocupà al carrer de Cavallers s’hi instal·là el Club 3 × 4, nom una mica cabalístic però que significa simplement un club limitat a dotze persones, i d’ací el 3 × 4. Els seus fundadors, gairebé tots exportadors de taps al centre d’Europa, visqueren sempre amb les formes més puerils de l’espessa facècia alemanya entre cella i cella. Quan més tard decidiren que en pogués formar part tothom mentre professés l’ortodòxia capitalista, la societat s’anomenà Club 3 × 4 i pico…
La meva mare està subscrita a El Pan de los Pobres, una revista quinzenal i piadosa de Bilbao que demana caritat a través de totes les formes imaginables, sense oblidar la promesa del miracle casolà, fàcil, sense escarafalls, discret. Un dels miracles de la revista és fer aprovar les assignatures del batxillerat als endarrerits.
—A mi em sembla —li dic rient— que seria potser més enraonat fer caritat directament que estar subscrit a les revistes que en demanen…
Em mira amb els ulls oberts —i queda una llarga estona parada, profundament sorpresa.
Al cafè, Joan B. Coromina diu haver sentit a un jove de dinou anys preguntar, en un moment arravatat, a la seva promesa de disset:
—¿T’imagines, Carmeta, quan serem vellets, vellets?…
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
En l’entrada del dia 19 i en aquesta de hui, Pla deixa pinzellades sobre son pare, però no s’hi endinsa en una descripció pormenoritzada com fa en altres casos. No recorde ara si més avant dibuixa un retrat detallat de la figura paterna. Hi ha cap psicoanalista en la sala?
Josep Miquel, sóc lectora però no especialista en l’obra de Josep Pla ni en la seva biografia. De psicoanalista, res. N’he llegit bastants llibres, entre altres “El quadern gris”, que m’agrada rellegir cada dia que n’hi ha. La meva impresió és que en general Pla no parla gaire del seu pare, que en comparació amb la mare, sembla un personatge de segon o tercer ordre. Crec recordar que el pare es va morir bastant jove, o si no, molt abans que la mare. Pel meu record, simplement en va explicant anècdotes. Si aquí hi ha lectors més documentats o psicoanalistes, potser ens ajudaran a saber-ne alguna cosa.
Gràcies pels apunts, Montserrat.
Aquest costum de trobar-se algú cara a cara i no tenir res per dir-se, i quan l’altre ha passat començar a dirigir-s’hi, em recorda el que passa en les relacions amoroses, que quan més estimes l’altra persona és quan l’has perdut.
Això del Centre Republicà Tradicionalista em recorda el que passa sempre a la política catalana. Ens repetim. El contrast entre els dos adjectius del centre és força bipolar, sense síntesi hegeliana.
La revista on és subscrita la mare de Pla, una manera de parlar del fons i la forma. Per què no fer caritat directament? Aquest “T’imagines, Carmeta, quan serem vellets, vellets?…”, fa pensar en la capacitat que tenen els homes per prometre abans de. Una altra forma que contrastaria amb el fons.