Aquests últims dies ha fet calor, però la darrera matinada plogué dues o tres hores. A la tarda, la barreja de la xafogor de la terra i de la frescor de l’aire és deliciosa.
Vaig al mas per la carretera del cementiri. De Morena estant, es veu un gran panorama: els Pirineus al fons, blancs, sobre un cel immens; les muntanyes de Montgrí a mitjan terme; entre aquestes muntanyes i les del fons es fa una enorme concavitat sobre la qual flota un aire rosat, el mateix color que tenen les petxines: és l’aire de la mar del golf de Roses; a primer terme, l’Empordà Petit és com una miniatura dibuixada, precisa.
La pluja ha refrescat el verd de les pinedes i dels alfals. Tot és brillant, brunyit. El blat està en el moment del pas del verd a l’escuma blanca i rossa de la maduresa. Els pujols laterals del paisatge —paral·lels a la mar— fan una ondulació llarga, d’una lluminosa suavitat, d’una elegància viva: semblen un nu palpitant adormit. Els colors són forts, enllustrats, i els perfils tenen una incisió profunda, un séc precís. El paisatge em fa pensar en les pintures dels primitius que de vegades veig reproduïdes en les revistes il·lustrades. ¿Em serà possible de veure aquesta pintura algun dia?
A les tres de la tarda, la temperatura és elevada i la llum és crua. Quan entro a la gran sala del mas és com si em submergís en una penombra deliciosa, en una pau somniada. Obro una mica el balcó i el vent infla, lleugerament, la cortina. Del balcó estant veig una lloca a l’era —una lloca roja, groga, negra— estarrufada sobre un munt de palla de color de plata oxidada, com un reflex de lluna. Sota el sostre de volta, la sala és buida i immensa.
Les habitacions que hi donen, tancades de fa dies, tenen una penombra, una frescor —venint del sol— una mica humida. El rellotge de caixa camina lentament. A fora, en les acàcies immediates, es senten els pardals. La presència dels ocells sembla augmentar el silenci. El silenci sempre sorprèn. És una cosa insòlita, que té una punta de misteri. Passo una estona assegut a una cadira, perplex. El vent infla i desinfla la cortina.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“El blat està en el moment del pas del verd a l’escuma blanca i rossa de la maduresa”: per a qui comenta això és com a mínim com la flor quan es desclou, o almenys quan es comença a passar. És com l’adolescència amb tots els ets i uts. No m’interessa la primavera quan ha passat del verd al ros, que és ara que comença. Ja es poden emportar l’estiu on vulguin, que no el cercaré pas.
“El paisatge em fa pensar en les pintures dels primitius que de vegades veig reproduïdes en les revistes il·lustrades. ¿Em serà possible de veure aquesta pintura algun dia?”: la realitat mai és com l’hem idealitzat, sembla que digui.
“La presència dels ocells sembla augmentar el silenci. El silenci sempre sorprèn. És una cosa insòlita, que té una punta de misteri”: que els diguin això als poetes! Crec que aquesta part es podria relacionar amb el meu paràgraf anterior, aquest misteri seria com el de les pintures dels primitius, perquè el silenci es relaciona molt amb el passat, contra el progrés de la música que es troba per tot arreu, com un soroll més.
També el relaciono amb “La pluja ha refrescat el verd de les pinedes i dels alfals”. Quan ha plogut és quan la vegetació és més verda, això ho saben els fotògrafs. Quan la vegetació no és coberta de pols és com quan trobem el silenci, encara que sigui amb la presència dels ocells, com dels versos.