Acompanyo Bofill de Carreras (Gori) a Tamariu. Hi anem a peu, per la meravellosa carretera de la costa, feta per Linares, durant aquesta guerra, per donar feina als parats. Bofill, que és home d’escopeta, és molt caminador. Per viure bé en un poble —diu— s’ha de saber anar a passeig.
A Tamariu, hi trobem els amics, la gent de sempre: totes les fustes corcades i naufragades de Palafrugell i de la rodalia. La xusma de sempre. Hi ha també forasters. Ha aparegut un rus, home reservat i misantròpic que no diu mai res, malgrat ésser, segons diuen, poliglot, que ningú no sap qui és ni d’on ha vingut. El peó del correu és un castellà vell. Quan el posaren en el càrrec, li donaren una gorra nova amb una cinta metàl·lica, platejada, tot voltant. Els àcids de la suor del seu front, però, han convertit la cinta en una mena de cuiro negre i plàstic. A l’estiu aquests homes tiren la xàvega; l’art, a l’hivern. Quan fa fred, tenen un aspecte encongit i musti; quan ve el bon temps es dilaten i revifen. Viuen en un estat d’embriaguesa intermitent. Es disputen la simpatia de dues o tres dones, l’edat de les quals, sumada, fa més de dos segles. La mar és trista i humiliant, però els efectes d’aquesta humiliació els fa el mateix efecte que una droga dominadora i abjecta.
—Aquests homes —dic a Gori— tenen molt mala peça al teler…
—I jo també… i vós també! —em respon en forma d’exabrupte, fent una rialla que crepita.
—Vós viviu millor que aquesta gent…
—I ara! La felicitat és un punt determinat d’inconsciència.
Bofill té una secreta simpatia per l’espantosa llibertat de la vida d’aquesta gent. Són els seus amics. El diverteixen. Probablement els utilitza per fer riallades olímpiques. És d’aquells homes que troben que la misèria és pintoresca.
Retorn més aviat fred i de poca amenitat. Ens dediquem a fer-nos compliments.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Fa dos dies em vaig mirar aquesta entrada al llibre, i no hi veia res, el fet de trobar-me amb l’entrada al correu fa que se’m desvetllin els comentaris!
“hi trobem els amics, la gent de sempre: totes les fustes corcades i naufragades de Palafrugell i de la rodalia. La xusma de sempre”: que dur que és amb aquests amics! No crec que ell se’n consideri, de xusma, en tot cas.
“Quan fa fred, tenen un aspecte encongit i musti; quan ve el bon temps es dilaten i revifen”: recordo de quan feia física a EGB que la professora explicava com amb el fred hom s’acostuma a recollir amb tot el cos, de manera visible, mentre que quan fa calor és tot el contrari. En aquest cas la dilatació sembla metafòrica, es refereix a l’estat d’ànim.
“La felicitat és un punt determinat d’inconsciència”: diuen que només poden ser feliços els idiotes. En tot cas aquesta inconsciència em fa pensar en quan et ve la inspiració, també, perquè les millors idees són les que venen de l’inconscient. I et fan molt feliç.
“És d’aquells homes que troben que la misèria és pintoresca”: o sigui, digna de ser pintada, o en aquest cas, descrita per escrit per Pla. Qui, a més d’arribar a ser poeta molt sovint, a vegades és com si pintés amb les paraules. Crec recordar que la pintura li agradava molt, més que la música, no sé si m’equivoco.