¿Com voleu que pinti àngels —preguntava el pintor Gustave Courbet davant dels seus amics— si no n’he vist mai cap en ma vida?
Quan el vell crític Alfred Opisso conegué aquesta anècdota, anomenà sempre més Courbet, amb molta gràcia, el «cabo de realistes».
La famosa serenitat de Goethe, si és que realment transcendí del seu estil i arribà a constituir un element de la seva vida, és una mica mica mica antipàtica, francament.
He llegit, aquests dies, el Sant Francesc del danès Jörgensen. És un llibre bonic, net, agradable, d’un traçat de línies i de volums finíssim dins d’una lleugeríssima boirina. És un sant Francesc de novel·la rosa i d’ambient de setmana anglesa. En el terrible, duríssim món on vivim hi ha una tendència a convertir el «Poverello» en un simple element decoratiu —en una estampeta o quadret de menjador, com ha esdevingut un quadret de menjador l’Àngelus de Millet.
No he pas vist representar cap tragèdia, però suposo que, a la tragèdia, el públic està dret. Davant d’un públic assegut, només es deuen poder representar, decentment, comèdies.
Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.
El que ha fet perdre, d’una manera més visible, la popularitat a Romain Rolland entre la gent del país —popularitat que era enorme, sobretot entre els afeccionats a la música, quan vaig arribar a Barcelona en 1913— ha estat la seva posició davant de la guerra. La clientela de Rolland, ací, era d’avantguarda i francòfila. És inútil d’obstinar-se avui tractant de justificar la posició d’aquest escriptor al·legant la unitat moral d’Europa i la noblesa de posar-se au dessus de la mêlée. Res a fer. Tot és passió, i la passió fascina. La gent diu: és un antipatriota, un desertor, i dóna la qüestió per llesta. A Xènius li passa una mica el mateix. Està en baixa en tots els ambients. Ara es pot dir allò que la gent no està per orgues.
Un excés de soroll i d’estupidesa turgent i biològica en la rialla d’una dona incita a l’ofensiva frontal —per acabar d’una vegada i no pensar-hi més. Quan les aparences no enganyen (cosa que no s’esdevé pas gaire sovint), el resultat és vertaderament positiu: quan la rialla s’esllangueix, sembla que us han tret un gran pes de sobre.
Assegut a la taula, davant d’una blanca, immaculada quartilla, la ploma a la mà, penso, sovint, que una de les coses més limitades d’aquest món és l’esperança.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Aquesta entrada al blog és terriblement condensada, no té pèrdua. Com deia Glòria Casals a la carrera, Pla no escriu per escriure. N’agafo els fragments que més m’han agradat.
Sobre pintar àngels que hom no ha vist: l’escepticisme alhora que el realisme de Pla es fa evident.
“La famosa serenitat de Goethe”: aquest “és una mica mica mica antipàtica” crida moltíssim l’atenció. Una “mica” repetida tres cops potser comença a ser força. Però els catalans som així. Molt més austers que els castellans o els francesos. Davant “gustar, querer i amar”, els catalans només tenim “agradar” i “estimar”. En comptes de “no quieres caldo, dos tazas”, aquí tenim “no vols brou, tassa i mitja”. En comptes d’aquell “hasta luego” dit a algú que no veurem mai més, aquí solem dir “adéu” i prou.
M’arriba molt això que diu dels badocs que miren al terra. Sembla una paradoxa, però mirar al terra quan camines pot arribar a ser la millor manera de somniar. En tot cas Pla bada, crea, amb la mirada sempre en la realitat.
“Tot és passió, i la passió fascina. La gent diu: és un antipatriota, un desertor, i dona la qüestió per llesta”. Després de menysprear Puigdemont perquè fa un petó a la bandera espanyola, aquestes mateixes persones arriben a casa i posen Tele5, o bé contesten en castellà quan els parlen en aquesta llengua.
Sobre el darrer paràgraf: parla de l’esperança en relació al fet d’assentar-se a escriure en una quartilla en blanc, perquè “per dormir cal creure que es pot dormir”, crec que deia Eric Fromm, i per crear, una cosa sovint metafòricament relacionada amb el dormir, cal creure que es pot crear.
Totes aquestes idees, tenen un mateix fil? Tot El Quadern gris té una coherència que no és si en la nota tan variada d’avui també s’hi ha de saber trobar.
On he escrit “que no ÉS” volia dir “que no SÉ”. Dispensin
Jaume,
En els meus paràgrafs quatre sis jo sí que hi veig la relació. La resta… l’important de l’art és que hi hagi misteri. El motiu darrer del que Pla escriu és una cosa que només sap ell. Les interpretacions són múltiples, com correspon a una bona obra d’art.