La guerra s’acaba. Alemanya fa l’efecte d’una fera acorralada. Els americans arriben a Bordeus a caixes, per milers. Tota la prepotència dels primers anys s’ha desinflat com una bufa. Els germanòfils han emmudit. La fatxenderia del kàiser va prenent un aire irrisori, un trèmolo grotesc. L’acabament de la guerra és una simple qüestió de setmanes…
Mossèn Cosí troba l’àvia Marieta a la carretera. Mossèn Cosí, sagristà de la parròquia, cultiva un hort que fa cens a l’àvia Marieta. Li diu:
—Ja ho veu, senyora Marieta, ja ho veu! Tornarà a guanyar Anglaterra… Tantes esperances que ens havíem fet i tot se n’ha anat per terra. Tornaran a guanyar els protestants, els del lliure examen, els incrèduls… ¿Què serà de nosaltres, senyora Marieta? Ho veig molt malament, sí, molt molt negre… Tan bé que hauríem estat amb l’ordre que hi hauria hagut! Ara, francament, no sé pas si li podré pagar el cens…
—¿Què diu? —respon, ràpida i enèrgica, l’àvia Marieta—. ¿Diu que no em pagarà el cens perquè guanyarà Anglaterra? ¿I a mi què m’explica, mossèn Emili? ¿Que s’ha tornat boig? Si per Sant Miquel no em paga el cens, ja li asseguro que el faré anar fi… ¿Què s’ha pensat, vostè?
Els reaccionaris del país han estat sempre, seran sempre, germanòfils. La bèstia negra, per ells, serà permanentment Anglaterra. I ho serà pel que dèiem ara fa un moment recollit de mossèn Cosí: perquè Anglaterra encarna l’esperit del lliure examen. Aquesta és la llaga perenne. Els que afirmen que en les preferències d’aquests elements hi ha incoherència donat que Alemanya és un país tan protestant com Anglaterra, s’equivoquen. No hi ha un bri d’incoherència; al contrari: veuen el problema amb una exactitud perfecta. Saben que Alemanya és un país d’un protestantisme innocu. Més clar: que el protestantisme alemany no compta per res davant de l’esperit militar, d’autoritat i de submissió. I d’Alemanya és precisament aquest esperit el que els interessa. Saben que davant d’aquest esperit el protestantisme alemany no té cap força, ni és literalment res. I això es cert. Alemanya és un país d’autoritat abans que tot, encara que sigui protestant. Anglaterra és, abans que tot, el país del lliure examen, encara que tingui l’esquadra que té. Mossèn Cosí té la lliçó molt ben apresa.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
És veritat que els molt de dretes senten simpatia pels alemanys. Ara en sentim per com tracten el que continua sent el nostre Molt Honorable president Carles Puigdemont. Cosa que alguns polítics espanyols no s’esperaven en absolut. Sempre diuen que el 155 té reflex en un article semblant a Alemanya, però tot indica que no és tan semblant, almenys en la interpretació que n’han fet. Aquí sí que són veritablement “de l’esperit militar, d’autoritat i de submissió”. I callo.