Els amics.

Tomàs Gallart torna de Barcelona amb una galta inflada. No puc dissimular la sorpresa. És un d’aquells homes que no em puc imaginar més que en plena salut —i això independentment de les circumstàncies, favorables o adverses, de la vida. El seu sentit de l’humor, de gra fort, molt sorollós, la seva sensibilitat per copsar el grotesc, ho trobo molt vital. És un home alt, musculat, amb un moviment a les celles molt viu. Em fa pensar en un home que fos sensible a l’ideal de Montaigne: «…viure a l’hostal, riure amb la nostra gent, morir entre els desconeguts».

Sovint, a la nit, passejo una hora o dues, amunt i avall del carrer del Sol, amb ell, sota les acàcies. És un dels pocs fabricants de Palafrugell capaç de tenir una conversació «gratuïta», és dir, absolutament deslligada dels afers econòmics immediats. M’agrada d’escoltar-lo sobretot quan parla dels seus records d’estudiant a França i Anglaterra. Té sobretot un record —una mica idealitzat, potser— de Londres, agradabilíssim, exquisit. Si fóssim de la mateixa edat, però, potser no seríem tan amics. El tracte constant de les persones que tenen els mateixos records no té gaire amenitat.

Enric Frigola té estirabots estranys. És un lector constant de la Bíblia, sobretot de l’Antic Testament, i el seu fort, al cafè, consisteix a relatar d’una manera literal i un aire gris, fred, glacial, les —generalment— monstruositats que hi troba. Els contrastos que produeixen els deliris hebraics en la mentalitat de la gent d’avui són sorprenents, detonants. Però, després de les riallades que provoca la singularitat, la cosa queda una mica monòtona. Aquesta monotonia no gosaria pas ningú contradir-la-hi, donada la gràcia que fa a ell mateix.

—Vostè, Frigola —li digué un dia un capellà—, és un home molt collfred…

—No li ha pas d’estranyar —li respongué—. Deu ésser perquè jo he llegit més la Bíblia que vostè…

—Jo no l’he llegida mai, la Bíblia. ¿Per qui m’ha pres?… Jo sóc dels de l’Evangeli…

—¿Veu, home, veu? —digué Frigola, enriolat.

Com a professor a l’Escola d’idiomes, té com a llibre de text francès de lectura Madame Bovary de Flaubert. Una vegada Gori li preguntà la causa.

—¿És que no el consideres un gran escriptor, Flaubert? —li respongué.

—Sí, sí…

—Ah!

La farmàcia de Casabó l’ha comprada l’apotecari Almeda, de Girona, tipus important, que s’afegeix intermitentment al nostre grup. És un home flac, d’un nas considerable, ros, molt miop, amb unes grans ulleres amb muntura d’or que li donen un aspecte d’home greu, atent i precís. Porta els cabells admirablement engomats, vesteix bé, la ratlla dels pantalons és sòlida i vertical. Cada nit els deu posar sota del matalàs, amb una cura femenina perquè li quedin aplomats com una cantonada. Porta un bigotet-raspall.

Usa constantment el diminutiu, sobretot quan parla amb persones de l’altre sexe. «Sobre el granet —diu a les seves clientes— s’hi passarà aquesta pomadeta…». O: «Abans de dinar, prendrà aquest xaropet amb una culleradeta…». Acompanya l’emissió d’aquests diminutius amb inflexions de veu dolces, persuasives, absolutament acaronadores. Per desgràcia, la seva veu és una mica massa nasal i ha de fer un esforç notori per no ensenyar l’orella de la seva persistent, sarcàstica brometa. Moltes vegades reïx a dissimular, i així hi ha molta gent, impressionada per la seva afectuositat, que el consideren un ingenu i hi ha senyoretes que se’l figuren vestit de criatura, amb uns pantalonets curts i marinera.

En el tracte entre amics resulta un cínic glacial i, com que és gironí —i un gironí ranci—, encara resulta més fred. És un gran conreador, lúcid i sistemàtic, de l’adulteri per amor, perquè la seva idea fonamental és que aplicar una qualsevol forma de comptabilitat als sentiments és una falta de delicadesa. Un sentiment —diu— pagat encara que només sigui amb costelles a la brasa ja no és un sentiment. Així, el seu estat natural és viure enmig de combinacions adulterines, sempre gratuïtes i de vegades pesades i complicadíssimes i de vegades desagradables, perquè ha rebut més d’un cop de bastó sec —cops que no han traslluït, perquè té comprada la discreció de vigilants nocturns i serenos. En fi: un pur idealista. És gairebé segur que, més que la possessió de les dones, li interessa infligir una molèstia als marits. Un dia que al cafè es parlava de la seva gran tenacitat i paciència en aquesta classe d’afers, digué amb la seva habitual, nasal, afectuositat lleugerament vitriòlica: