L’estiueig al Canadell és crepuscular —familiar. És un barri de Calella. Hi ha una platja feta per una riera, com totes les platges, emmarcada per unes casetes amb un jardinet al davant tancat per una reixa. Semblen un dibuix de criatura. Aquestes cases són posseïdes per algunes famílies de Palafrugell, benestants. Tothom s’hi coneix. El carro amb tenda de Josepet Batlle va amunt i avall amb els cistells de la compra i els
assientos. Tarifa, trajecte més llarg: 0,25. Mossèn Narcís, que és fill de Calonge —Narcís Mallart, Prev.—, és el rector de la petita parròquia. És un bon home. Porta un bastó de ganxo. Sembla un petit propietari rural sense ambicions, evaporat. Fa visites a les famílies. Hom el fa seure sota l’ombreta que fan les acàcies de bola dels jardinets. És un senyor d’edat, artrític, de moviments lents, callat. Si seu a un balancí, es manté rígid, sense deixar caure l’espatlla sobre el respatller, vertical com un màrtir. És una mica lent en el parlar i d’una admirable puerilitat d’esperit. Aquesta tendència de Calonge a produir capellans i anarquistes! Diu, primer, unes frases de salutació i pregunta per la família. Després fa unes consideracions sobre la immoralitat a les platges i la marxa diabòlica que el món ha emprès i que conduirà fatalment a la catàstrofe. Després calla i adopta un posat com qui vetlla un malalt. Després, quan l’ha ben vetllat, s’acomiada i amb el seu bastó de virolla emprèn el retorn a la rectoria, ara un pas, ara un altre.
És un estiueig monòton. Al matí, les senyoretes van a la pineda del senyor Ferriol a fer tachado o crochet. A les dotze, les persones serioses prenen el bany d’entrar i sortir. El contacte de l’aigua de mar a les cuixes del sexe femení fa exhalar a aquestes persones uns xiscles com els de la degollació dels Sants Innocents. A la tarda, hom fa una sortida o altra, a berenar. A entrada de fosc, quan toca la campaneta, hom va a l’església a dir el rosari. Al vespre, en els jardinets reixats, sota els llums de carbur, es fan dues o tres tertúlies més aviat ensopides. Si per atzar passa un piano de maneta, hom el lloga per fer «una mica de ball». La joventut es diverteix. Els joves i les senyoretes ballen a la zona il·luminada; les minyones i els pescadors, a la part fosca i negra. Els becs de gas cremen melangiosament. Les petites flames es van afuant i esgrogueint. Quan la llum s’acaba hi ha el recurs d’anar a dormir —que no falla mai.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Aquesta entrada fou escrita el divendres 3 agost 2018 a les 0.01 i desada a família, societat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0.
Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.
Sobre el rector: “Sembla un petit propietari rural sense ambicions, evaporat”, aquest “evaporat” per dir que no toca gaire de peus a terra, crec que es podria lligar amb “d’una admirable puerilitat d’esperit”. En definitiva, alguna cosa més que “un bon home”. Llàstima de les seves “consideracions sobre la immoralitat a les platges”.
“Aquesta tendència de Calonge a produir capellans i anarquistes”: o sigui, una tendència d’un contrast total. Que no només és a Calonge, sinó a tot Catalunya. Que jo sàpiga, a Espanya no hi ha cap CUP (i no pretenia de fer cap joc de paraules!)
Els crits de les dones en entrar al mar, com “els de la degollació dels Sants Innocents” són una hipèrbole molt divertida. El que no trobo tan divertit és que els joves i les senyoretes ballin separats de les minyones i pescadors. La monotonia d’aquest estiu, però, vista a través dels ulls de Pla no és tan monòtona.