Al Canadell hi ha una senyoreta tan distingida i primmirada que d’un baròmetre en diu un beròmetro. En canvi, els pescadors, d’un termòmetre en diuen un tarmòmetro.
Després de llegir la meravellosa traducció de l’Odissea que ha fet Carles Riba, el que es troba més a faltar, en l’aire d’aquesta costa, és l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedells expandien, a l’època homèrica, pel litoral del paganisme. Aquest perfum fa somniar. L’olor de pinassa és realment agradable. L’olor de marisc és més intensa que sòlida. L’olor de vent de garbí, tan salada, passa. Hi falta, tocat per tot això, la puixant, sòlida, mascla olor de les cuixes de bou a la brasa. Amb aquest suplement de perfum, el país seria complet, sensacional.
Observo com tres o quatre xicots de catorze —o quinze— anys fan amb un tirabuixó uns foradincs a les parets de les casetes de fusta per veure com les senyores es despullen a l’hora del bany. Sempre fa gràcia de contrastar sobre la pedra de toc de la realitat els venerables tòpics escolars.
A l’època de la meva adolescència també havíem fet alguns forats en les casetes de la platja. Però és evident que aquests nois treballen d’una manera més discreta i afinada. Mentre l’un fa girar el tirabuixó, dos o tres d’altres li fan de paravent perquè ningú no pugui tenir la menor sospita de les seves intencions. En el meu temps érem més francs. Els forats els fèiem a cos descobert, sense taparades ni clandestinitat. No hi ha dubte: en aquest punt, hem guanyat.
A conseqüència de la guerra hi ha al Canadell unes quantes famílies del país residents habitualment a França i a Alemanya que s’hi han refugiat, tot esperant que la guerra s’acabi. Aquestes famílies s’han passat la vida negociejant mútuament, es coneixen de sempre, estan, de més a prop o de més lluny, emparentades. Ara la guerra els ha separat. Han renyit i es passen els dies fent-se morros i males cares. Quan es troben a la platja, o en un lloc o altre, es produeix l’espectacle, el divertit espectacle que es produiria si es trobessin cara a cara el mariscal Hindenburg i el general Foch. Es posen tibats, enravenats, i es veu que si no s’insulten i no es tiren mútuament a sobre és perquè hi ha massa gent al davant.
Xènius, al Glosari, agita ara, dia per altre, la idea de la unitat moral d’Europa.
És una idea sublim, admirable, però la situació del Canadell demostra que la unitat moral s’ha trencat. És trist haver de constatar que, entre els homes, les més arravatades sublimitats tenen més o menys importància segons l’oportunitat. L’home no és un animal racional. És un animal sensual.
Després d’una tarda passada en mar, voltejant amb el vent de garbí fresc, arribo a terra amb una sensació de fatiga a l’estómac —amb l’habitual fatiga a l’estómac que em deixa sempre una llarga estona passada en mar. No és una sensació de fam, ni una sensació de set —ni una sensació de buidor o d’inflor. És una indefinible sensació de cansament a l’estómac —com si aquest òrgan hagués treballat molt i hagués quedat arrasat, fatigat.
Des que tinc ús de raó la mar m’ha produït el mateix efecte. Sobre això tinc un record clar, perfectament fixat i continuat. Potser l’òrgan essencial de recepció de les sensacions externes és, en terra ferma, el cap —mentre que, en mar, l’òrgan de recepció més sensible és l’estómac. No sé si a l’altra gent passa el mateix; en el meu cas personal, no té dubte: tot excitant extern en mar repercuteix sobre el meu estómac d’una manera directa i brutal.
Tot això que dic no té res a veure amb el mareig. Sóc poc sensible al mal de mar. M’he marejat poques vegades. És simplement que, en aquestes condicions, tot el que arriba al cos té a l’estómac una repercussió ineluctable.
Això em fa sospitar que la primera cosa indispensable per ésser un bon mariner és disposar d’un estómac adequat a la mar —és dir, un estómac que davant de la mar sigui infatigable, àton.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Els fenòmens lingüístics descrits en el primer paràgraf d’aquesta entrada no serien una metàtesi. Tenen a veure amb la pronunciació de la neutra. En tot cas sembla que parlen lleugerament millor els pescadors que la senyoreta “distingida i primmirada”. Amb això es posaria del costat del que és més primitiu.
Fer les coses secretes sense amagar-se’n, com això que explica de fer forats a les casetes de fusta, és sempre un punt a favor de qui les fa, perquè és posar-se al costat de la veritat, ser sincer. És el que no fan les famílies enfrontades, per hipocresia, “hi ha massa gent al davant”. La hipocresia que es podria contrastar amb el possible primitivisme que sembla defensar l’anterior paràgraf.
En aquest sentit també, Pla primer diu que “L’home no és un animal racional. És un animal sensual”, i poc després hi afegeix: “Des que tinc ús de raó la mar m’ha produït el mateix efecte”. M’agrada que els escriptors es contradiguin, perquè la vida és feta d’ambivalències com aquestes.
Diu que l’Ors agita la idea de la unitat d’Europa.
I la unitat de Catalunya… no és agitada de la mateixa manera? La unitat moral de Catalunya s’ha trencat, com fa cent anys, entre arravatades sublimitats?
Em descuidava de dir-ho: la traducció de l’Odissea, de Carles Riba, té més de cent anys, com afirma el Quadern Gris?
La primera versió que va fer Carles Riba de l’Odissea es va publicar el 1919. No té 100 anys, doncs, però quasi. Evidentment, Pla no podia afirmar que ja havia llegit l’Odissea de Riba l’agost del 1918. Diria que no és l’únic cas al Quadern gris que fa referència a obres encara no publicades. En la reescriptura que va fer-ne li van passar per alt alguns detalls.