Observant la gent des del punt de vista de la cerimònia de la conversació, noto el que segueix:
Els pobres realment pobres són adusts, eixuts de paraules, i la corda que tenen sol ser més aviat curta i prima. Els pobres realment pobres no estan mai per res, són de conversa difícil. Els pobres realment pobres estan obsessionats en la seva mateixa pobresa.
Els rics són igualment inaferrables: són els únics éssers del país que poden permetre’s el luxe de viure d’acord amb la meteorologia. Fan una cosa o l’altra, diuen una o altra obvietat segons el grau d’humitat o segons el vent que bufa: la tramuntana o el vent de garbí.
Les persones de posició modesta —la classe mitjana— solen ésser cerimonioses i de compliments. La conversació es troba, en definitiva, entre les persones d’aquest estament.
Però, de vegades, la cerimònia col·loquial amb aquestes persones ofereix sorpreses. Hom comença a parlar dins d’una selva de verbositat convencional, amb moltes inclinacions de cap i reiterades declaracions de servilisme, amb protestes d’admiració pels dogmes i llocs comuns que hom suposa grats a l’interlocutor —però, a mesura que la conversació avança, hom observa que la segregació verbal es va aprimant i aclarint, que l’ímpetu inicial es desmaia de mica en mica fins que en un moment determinat el convencional s’acaba bruscament i en forma de cua de peix.
I bé: no en dubteu pas. Podeu tenir la seguretat absoluta que en casos així us trobeu davant d’un pobre absolut, decisiu i concret, que tingué un moment de vel·leïtat d’ésser pres per altri —per una persona de la classe mitjana.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
A aquest pobre que es vol fer passar per de classe mitjana li passa que “en un moment determinat el convencional s’acaba bruscament i en forma de cua de peix”: la cua de peix que no es menja, que no serveix per a res.
Sembla que El quadern gris es trobaria metafòricament parlant en la classe mitjana, la del clarobscur entre el blanc i el negre. Però això no vol dir que sigui mediocre, de fet el terme mig s’aconsegueix anant d’un extrem a l’altre, precisament. Avui sembla una mica pobre, però no n’és gens, com sempre. Qui ha estat pobre, en el sentit de mancar-li tot el talent, realment sap el que és estar obsessionat amb la seva mateixa pobresa, i el que és ser adust, eixut de paraules. Segurament Pla es refereix a aquesta pobresa, perquè la pobresa material no priva pas de parlar, que jo sàpiga.