«
»

3 d’octubre 1918

.
En aquest temps, les tertúlies reviuen. La calor dispersa la gent; la fred l’aglomera. De vegades vaig, al vespre, a la tertúlia del meu pare al cafè Pallot, carrer de Cavallers. En surto com si hagués pres un bany en l’oceà sense límits dels detalls i de la petitesa. Com a règim diari, no ho podria pas aguantar, m’asfixiaria. Reconec, però, que la petitesa de visió és una bona escola —una escola de modèstia i d’estoïcisme, exactament l’escola de la vida.
.
En aquests moments, la tertúlia del cafè Pallot es troba completa.
.
L’aparença externa de la reunió és d’una considerable respectabilitat; però per sota hi passa una viva, cuejant facècia. Les relacions humanes contenen una gran quantitat de facècia. Entre persones desconegudes es pot establir un corrent de positiva admiració i un positiu respecte. Per això les úniques persones realment respectades són els morts —sobretot quan la seva memòria ha estat esporgada de petites o grosses indecències. Quan les persones es coneixen i es tracten assíduament, tendeixen a la mútua confessió, i tota confessió implica el descobriment de febleses innombrables, de considerables errors, d’intimitats grotesques, d’incomptables ridículs. Els amics —sol dir-se— ho perdonen tot. No és cert. No perdonen mai les vostres pròpies febleses. La ironia, entre amics, sempre cueja.
.
La tertúlia està formada per persones que fa anys que es tracten, que es coneixen íntimament. És una tertúlia vella, sense misteri. Tots els que la componen hi han abocat tantes confessions, hi han comès tantes indiscrecions, hi han formulat tantes lleugereses, que el glaç hi fou trencat molts anys enrere. Ja no ve d’una indiscreció de més o de menys. I, com que tothom porta una espina —que els altres han d’acceptar necessàriament perquè han caigut en les mateixes indiscrecions—, la reunió serveix per abocar, pel broc gros, els residus de l’obsessió particular permanent. Aquesta espina sol estar sempre relacionada amb els propis interessos. La formulació d’un qualsevol interès implica posar en moviment tot un joc d’interessos contraris. El país és pobre, la gent està lligada, tot té una interdependència. Quan es mou un rajol, es mouen tots. Tots aquests homes són amics, però en tant que encarnacions d’interessos personals que topen, pel mer fet d’existir, amb els interessos dels altres, no es poden veure. La tertúlia té, doncs, una aparença de respectabilitat; però per sota és un guirigall permanent: tots plegats estan com gat i gos, sempre.

Per altra part, tots els que la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada. Quan parlen dels seus propis afers, de les seves tendències i preferències, semblen somnàmbuls moguts per una força interna: són incapaços d’aplicar al que diuen i al que senten el menor sentit crític, la més petita noció estratègica. És impossible d’imaginar l’existència d’una força capaç de variar d’un mil·límetre les posicions personals. La tertúlia és, doncs, autèntica i magnífica: està formada per elements energumènics.

Reflexionant sobre aquests fets, arribo a pensar que tota tertúlia aquilotada pel temps és un fenomen biològic d’una considerable força. El primer moviment seria dir: si aquests homes, en reunir-se, es fan la vida impossible, ¿per què no es dispersen?, ¿per què no es separen? Però el fet és que, passant per sobre de tot, tendeixen a aglomerar-se una estona cada dia. Una força cega els hi porta. Hi van a patir. Però hi van. No fallen ni un dia. Els hi porta el gust de les molèsties, una mena de dolorisme, que, encara que no estigui registrat a les tragèdies, pot ésser fortíssim.

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 3 d’octubre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Aquesta entrada fou escrita el dimecres 3 octubre 2018 a les 0.01 i desada a moral, societat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.

Una resposta a “3 d’octubre 1918”

  1. Helena Bonals escrigué:
    3 octubre 2018 a les 11.05

    “Quan les persones es coneixen i es tracten assíduament, tendeixen a la mútua confessió, i tota confessió implica el descobriment de febleses innombrables, de considerables errors, d’intimitats grotesques, d’incomptables ridículs”: a qui escriu això, quan està entre amics, o quan dina a la feina, li agrada de desfogar-se. Sincer ve de sencer. Li és ben bé igual que el que digui no sigui políticament correcte. Però el que diu Pla a continuació també pot ser cert: “Els amics —sol dir-se— ho perdonen tot. No és cert. No perdonen mai les vostres pròpies febleses”. Fixem-nos que no diu allò de “qui diu les veritats perd les amistats”, no parla de quan els fas mal, només de quan te’l fas a tu mateixa. O sigui que els amics no perdonarien res, al capdavall!

Fer un comentari