L’altre dia, a Calonge, em pujà una glopada de sang a la pell en recordar les noies d’aquell any. Era per la festa major. Férem el viatge de Palafrugell a Calonge (tretze o catorze quilòmetres) a peu, amb Ganiguer. A primera hora de la nit trobàrem un grup de noies esplèndides —la senyoreta Ponjoan especialment. Meravellosa criatura, amb un reflex de carmí de petxina sobre la polpa de la carn tensa! M’entrà una mena de frenesí. Per fortuna, vaig trobar la tia Marieta, seca, esdentegada i humil, eixugant copes a la cuina d’un cafè. Això m’aigualí una mica els sentits. Tornàrem a la matinada, a peu, amb una cara ascètica. A estones, vaig haver de transportar Ganiguer, a qui l’alcohol permetia a penes de mantenir-se dret.
Coromina és un tímid. El mira una noia… i ja està! És clar: de deu vegades, nou i mitja s’ho pensa. Però potser encara no n’és tant com jo. No he vist mai que ningú em mirés. L’avantatge de tenir una cara que no acompanya gaire és que us evita molts ridículs i us estalvia moltes molèsties.
Llegeixo el Concepte general… de Francesc Pujols. És molt brillant i moltes coses són, per a mi, novíssimes. Em projecta en un mar de confusions. Hi trobo coses que desconeixia. «Els meridionals —diu Pujols— són llegendaris; els nòrdics, hipotètics». Moltes afirmacions són, per a mi, massa insòlites i el llibre em produeix massa fascinació per poder-ne dir res concret.
El que de tot plegat em fa menys impressió potser —sense que això vulgui dir que sovint no tingui molta gr
àcia— és l’estil, la frase llarga, interminable, sinuosa, carregada d’incisos. He sentit dir que Pujols ha tret aquesta manera d’expressar-se de la música de Wagner. Més aviat em sembla que els precedents s’han de trobar en l’estil de l’anomenada oratòria sagrada. La tradició catalana, del bisbe Torras i Bages, està escrita en el mateix estil —encara que amb menys d’afectació. A Pujols li agraden les coses anacròniques, una mica tronades, pansides. Propòsit: conèixer i tractar Pujols sigui com sigui.
Dec cinc duros a T. G. Són massa diners.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Coromina és un tímid”, “Però potser encara no ho és tant com jo”: tots els homes són el sexe tímid, que deia Sue Bridehead a Jude, l’obscur -si no es tracta de violadors en potència, aquests no els atura res. La protagonista del llibre de Thomas Hardy deia això, que si elles no ho propicien, els homes no fan res. Però “la timidesa és el garant del veritable amor”, que deia Carles Riba. M’embadaleix aquesta timidesa de Pla, tot i la “mena de frenesí” que sent, en definitiva.
Sobre Francesc Pujols, “l’estil, la frase llarga, interminable, sinuosa, carregada d’incisos”: és tot el contrari del que ens ensenyaven a la carrera: paràgrafs de la mateixa llargada i frases com més breus millor, sense subordinades si pot ser. L’he llegit una mica en l’enllaç que ens poseu, i he pogut comprovar que escrivia com ho diu Pla.