Diumenge. — Trobo la senyora Carme Girbal (la cunyada del senyor Esteve Casadevall) al carrer de Cavallers, que ve de l’ofici. Sembla una velleta conservada en una vitrina. Va admirablement ben vestida. La seva cara pàl·lida i rosada, els seus cabells blanquíssims, són una cosa de miniatura. La seva presència em posa davant les taronges polides dels seus tarongers dins de les taques de sol del seu hort clar, ordenat, perfecte. Parla amb una calma antiga. Em diu:
—Vaig a una reunió de les filles de Maria… Tinc molta pressa. Hem de parlar del tridu de la Puríssima… Encara no tenim predicador… Mai no ens havíem trobat en un cas així!… Quin món, Verge Santíssima! Quin compromís!
A Alemanya tothom abdica.
Ha fet un dia trist —un dia perillós i ofensiu, justificador de qualsevol juvenil ximpleria. Un d’aquests dies que us sentiu com buidats per dins. He fet considerables esforços per no naufragar en una casa qualsevol. Però arriba que us pregunteu: esforços, ¿per què? ¿De què m’han de servir?
El judici de Nietzsche «la bellesa és el risc», ¿què vol dir? Vol dir potser que la bellesa és el contrari de l’esperit que impera en aquest país.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“La seguretat és incompatible amb un alt interès”, deia Forster a Maurice. Això és el primer que em ve al cap en llegir “la bellesa és el risc”. Que això “és el contrari de l’esperit que impera en aquest país”, no em sembla gens encertat, veient com reaccionem els catalans jugant-nos el físic com ho vam fer el primer d’octubre. “A terrible beauty is born”, que deia Yeats.
Aquesta manera que tinc de comentar Pla citant altres obres, a banda de ser una mica pedant, vaig aprendre-la en un curset sobre Ferrater. Recordo que tot s’entenia relacionant-ho amb una altra obra, com si haguessin descobert en qui o en què s’havia inspirat, en una mena de treball d’investigació. Jo, humilment, provo de fer el mateix! Per llegir cal haver llegit.