Cinc de la tarda. Avorriment dolç a la vora del foc.

A la nit, passeig solitari pels carrers del poble. No hi ha ningú enlloc. El fanal d’un sereno gira una cantonada llunyana. En passar, sento tocar els rellotges de les cases. Gairebé tots van avançats. En les poblacions industrials, els rellotges van, generalment, avançats; a pagès, endarrerits. Se sent, de vegades, rajar una aixeta dins d’una casa. Hi ha molta gent —sobretot els pobres— que dormen amb els finestrons oberts; alguns, pocs, amb la finestra mig oberta. Els que fan matinada dormen amb els finestrons rigorosament tancats. L’aparició d’una escletxa de llum en una finestra, que, adolescent, em produïa un efecte afrodisíac, ara em desplaça a l’ascetisme. De vegades se sent algú que somnia. En les cases a planta baixa, s’arriba a sentir quan una persona es gira sobre el matalàs. Una dona diu: «Ai, Senyor!», en un lloc o altre.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el divendres 23 novembre 2018 a les 0.01 i desada a societat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.