El senyor Torres Jonama.

Emigrat del país molt jove, ha fet una gran fortuna als Estats Units i a Cuba, amb el suro. Després, jugà amb sort a la Borsa, a Wall Street. I ara el tenim ací,¹ convertit en filantrop. Hem posat el seu nom a un carrer i quan arriba l’anem a esperar amb l’orquestra, el bombo i els platets.²

Es veu que s’ha enyorat enormement malgrat la prosperitat de la seva vida —i malgrat, sobretot, la situació de misèria que tenia en el moment de marxar. Aquest país s’enyora —és una realitat. Primer volgué comprar el tren petit per impulsar la vida del país. Després proposà de pagar les obres de l’acabament del campanar. Ara sembla que s’ha decidit a pagar les escoles de Palafrugell i dels poblets de la rodalia, i de donar subsidis a les criatures que tenen afició a anar a estudi. Sembla, però, que això dels subsidis no ha pas caigut tan bé com hom es pensava.

És un home alt, corpulent, fort, roig de cara, de gran vivacitat, blanc de bigoti i de cabells, admirablement ben vestit i calçat. Els vestits blaus que porta, amb la rojor de la pell, el blanc dels cabells i la vigoria del coll, li donen un aspecte de senador americà. Deu haver menjat molt bé. La seva muller és una italiana de Florència, una mica freda i llunyana.

Com totes les persones d’aquest país que han estat «allà baix», el senyor Torres sembla, de primer antuvi, una mica trastocat. És un fenomen de desproporció. El seu món, el món en el qual s’ha fet home i enriquit, és un món de cents i millers; en contrast amb la petitesa i la misèria d’ací, l’efecte és abrupte i detonant. Ara, com a filantrop, se li perdona tot. Com que ací tothom sembla dormir i estar una mica aturat, el senyor Torres, que té una gran vitalitat, tracta tothom de burro, de carcamal i d’animalàs, sense excloure gairebé ningú, el rector comprès, és clar. Potser en fa una mica massa. Però de vegades penso que, si un filantrop no pot permetre’s aquests luxes amb els seus filantropats, no sé pas qui podrà fer-ho.