Pluja i humitat. Al cafè hi ha un baf blanc i blau —irrespirable— que entela els vidres. Faig caramboles amb els amics. Sóc un trist, insignificant jugador de caramboles. Veig la jugada, però no sé afinar. Tot em surt groller i poc elegant: sempre massa bola. M’acosto al piano del cine, buit com una enorme gruta fosca, l’abric amb el coll alçat. La fredor del local arriba a l’os. Sensació d’aprimar-se. Roldós toca una estona Bach. Gavotes delicioses. Vaig a dormir per hora. La pluja em civilitza i m’ensopeix. Delícia del llit calent i de la pluja lenta i vaga.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Vaig a dormir per hora”: és que toca d’anar a dormir a una hora determinada, per cap d’any? Només ho celebra fent caramboles. Aquesta sensació d’aprimar-se pel fred, que autèntica! Tot el contrari del “baf blanc i blau —irrespirable— que entela els vidres”. El mateix contrast que s’observa a la pel·lícula Els dublinesos entre els que celebren el Nadal envoltats de confort i l’exterior nevat, la intempèrie.