Fa fred. Cada any passa el mateix: quan el dia creix, el fred neix.

L’àvia Marieta ha rebut la visita del nostre parent Joan Prats, advocat i propietari, home molt ric, sòrdid, avariciós, d’una indescriptible gasiveria. Com cada any li ha desitjat les bones festes.

—Marieta, fa molta fred… —li ha dit el senyor Joan Prats.

—Sí, Joan, molta fred… —li ha contestat l’àvia Marieta.

—Doncs ara et diré una cosa: encara no porto calçotets… Ho pots ben creure! En el temps que vivim, s’ha de tenir molta prudència…

I mentre li feia aquestes confidències es fregava les mans de gust, nerviosament, que és el que solen fer els avariciosos quan pensen en els estalvis que realitzen.

Roldós m’acompanya a acomiadar-me de Sant Sebastià. Silenci gairebé angoixós de la muntanya. Vent de garbí humit. Els pins regalimen. Nerviositat. No veig enlloc la petita Adela. Deu trobar-se —penso— en la cuina del far, que, com totes les cuines de far, deu ésser freda i administrativa. La mar és bruta, inflada, embafada. Els núvols passen sobre l’horitzó rodolant, esfilagarsats, amb una flonjor molla. Baixem a Llafranc, on berenem. Retornats a la vila, convido unes noies —tres o quatre— a prendre un aperitiu. No aconsegueixo dir res —les quatre frases de rutina—: ni la més senzilla enginyositat. Quedem tots rígids i enravenats al voltant de la taula del cafè. Les noies donen la impressió —tan entenimentades— que ja són casades i mares de família. Vaig al llit de seguida. Nit llarguíssima, inacabable, de projectes —i sobretot de constatar tristament la meva impossibilitat de concentrar-me en res.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el dimecres 2 gener 2019 a les 0.02 i desada a caràcters, persones i personatges, geografia i paisatges. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.