Diumenge. — Dia de vent de garbí molt aponentat, la temperatura en alça, un grau d’humitat elevadíssim, una humitat covada que es palpa amb la mà. Vora mar, aquest temps és insuportable; una mica terra endins, el seu coeficient de tristesa s’aigualeix lleugerament. Quan hom surt de l’atmosfera carregada del cafè, el primer embat de l’aire és fascinador. És un vent que fa caminar lentament i parlar amb un punt de vaguetat. A mesura que el contacte persisteix sentiu com si les orelles us caiguessin una mica. Arribeu a casa amb l’esperit desfibrat i incoherent, com si les articulacions se us haguessin afluixat i els ossos afeblit.
En 
la seva curiosa i divertida Vida de Don Quijote y Sancho —que acabo de llegir—, Unamuno presenta Cervantes com un pícaro. Ara Xènius diu en «La Vall de Josafat» que a la primera part de l’obra Cervantes és un pícaro que esdevé, en la segona part, un irònic trèmul d’estovat sentimentalisme. Unamuno sempre ha estat, per mi, un enorme confusionari: és un liberal saturat d’idees angleses que ha de navegar en l’ambient pràcticament feudal de Castella. Aquesta podria ésser —fins a cert punt— una justificació. Aquesta vegada, però, Xènius l’ha batut: l’ha batut pel gust d’estar à la page, per demostrar que no se li escapa res. Jo em demano per quina raó no es parla mai de Cervantes tal com realment fou: un home mort de fam, de fàstic i de tristesa. Aquesta és la impressió que fa permanentment a tota persona normal que el llegeixi.
Hi ha hagut, coincidint amb la darrera guerra, una revolució vestimentària masculina: l’aparició dels calçotets curts; hi ha hagut una revolució vestimentària femenina: l’abolició de les cotilles. I hi ha hagut una revolució en el gust literari: la gent s’ha donat, ara, a llegir novel·les policíaques. És una cosa nova en el país. La sensibilitat de la gent, després de la guerra, sembla molt més grollera.
Pel meu gust, si els detectius d’aquestes novel·les fessin de tant en tant un paper ridícul, serien molt més simpàtics. Però no n’erren ni una i totes se les pensen. Quin prestigi no va prenent Scotland Yard! Sospito només que aquestes novel·les tindrien encara més compradors si alguna vegada plantegessin les coses, no des del punt de vista de l’indefectible triomf de la policia, sinó des del punt de vista dels interessos dels lladres. No es pot pas matar tot el que és gras, em sembla!
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Sobre Cervantes: “un home mort de fam, de fàstic i de tristesa”. Potser sí, però el Quixot és un llibre amb molt de sentit de l’humor, encara que Cervantes no s’arribi a considerar un pícaro. La visió del protagonista exclusivament com a un idealista, un sentimental, és posterior, per part de la crítica. Kundera, a La immortalitat, remarca que Don Quixot era verge com una gran virtut. Això és anar molt a contracorrent, per cert.
Qui escriu això, a l’adolescència, llegia moltíssim Simenon. Suposo que hi trobava dosis d’acció, però també molta psicologia, ja començava a llegir per trobar molt més que la narració en si. Després ja no he llegit llibres policíacs. El que diu Pla va molt en la línia del realisme que el caracteritza.
No sabria fer ca comentari sobre la persona de Cervantes.
Els canvis d’indumentària són molt il.lustratius: després dels que descriu Pla n’han vingut d’altres encara més importants: la desaparició dels enagos, de la corbata, la popularització de les sabates d’esport, els pantalons en les dones…
Simenon que, com a persona, devia ser un malalt, és un narrador extraordinari. Un pintor de primera (amb poques pinzellades) i un coneixedor de la psicologia extraordinari. No totes les seves obres són de la mateixa categoria. Jo encara el llegeixo amb gust, si çes possible en les traduccions antigues i un xic maldestres de l’editorial Albor.
Res a dir dels canvis d’indumentària, que són constants. Recordo que un escriptor (crec que era Nèstor Luján) afirmava haver-se sentit sorprès creient que ell, vestit (però no mudat) amb coll i corbata, anava com tothom, com una persona normal, però en realitat l’únic que anava com ell creia normal d’anar, amb coll i corbata, era ell mateix.
Alguns comentaris llegits permeten creure que Pla sentia simpatia i admiració per Simenon. Aquí n’apunto uns rastres: “La conflictivitat de la guerra civil espanyola el fan decidir-se a marxar a l’estranger. S’instal·la a Marsella, amb Adi Enberg i, contrari a la República, col·labora amb l’oficina d’informació del polític de la Lliga Josep Bertran i Musitu, a favor del bàndol franquista. A banda d’aquesta activitat política qualificada, sovint sense proves evidents, d’espionatge, visita l’escriptor Georges Simenon, amb qui comparteix la seva visió de la literatura.
Del Periódico
Jo tinc entès que Pla no es va posar al costat de la República perquè els de la República el volien matar, què havia de fer? I que quan espiava vaixells a Marsella de fet només es dedicava a badar. Quan no el van posar a la direcció de La vanguardia, per posar-hi algú més franquista, va tenir una gran decepció.