9 de gener 1919

Al matí, marxem a Barcelona gairebé tota la família: la meva mare, les meves germanes, el meu germà i la minyona —l’Angeleta. Fa un temps clar, viu, transparent. Des de la plataforma del vagó del tren petit veig el far, blanc i llunyà, amb les verdes pinedes, les Torretes, el pla de Palafrugell. Després, dins del vagó glacial, els vidres entelats de blanc, ple de fum, m’agafa una sonsònia indiferent. Penso llarga estona en aquest inútil quadern. Gairebé tot el que conté m’ho hauria pogut perfectament estalviar.

A l’estació de França, un faetó de vidres tirat per un cavall escanyolit ens transporta a tota la família fins al pis del carrer de Mallorca —Mallorca, 244, 2n 1a. Els vidres trontollen en l’empedrat del carrer. Barcelona desfila a través d’aquestes pampallugues vibràtils. Tot és molt diferent, és clar, de les coses de la vida immediata, tot és més gros i més important, però res no m’atrau amb força. El pis —pujada l’escala una mica obscura— em sembla incolor, inodor i insípid. I, a més, sorprenentment petit. Aquesta reducció de proporcions fa que tot ens caigui una mica a sobre. Si no tinguéssim res més a fer ens posaríem tristos —menys l’Angeleta, que potser perquè és més de pagès que nosaltres està il·lusionada i no para un sol moment de feinejar.

A mitja tarda, per la rambla de Catalunya —el pis toca gairebé a la rambla de Catalunya— i la Gran Via vaig a la universitat —pati de la facultat de Dret. Trobo, d’entrada, el meu vell amic Salvador Eures i els condeixebles: Xavier Güell, Martí Esteve, Plaja, Albiol, Escursell, Gener, Rebull, etc. Ens saludem amb aquella sorollosa cordialitat de sempre, però a la mateixa distància de sempre: una distància que aparentment és molt curta i potser és llarguíssima. El pati és fred, nu, humit, amb la pedra de color de terra d’escudelles. Hi han passat milers i milers d’estudiants i sembla que no hi ha viscut mai ningú. Després vaig —les mans a la butxaca, un cigarret als llavis— a la biblioteca del Col·legi d’Advocats, a la Casa de l’Ardiaca, davant de la catedral. Els carrers, plens de gent, em semblen anodins i terriblement solitaris. La gent hi arrossega els peus entre el botzinejar espès dels autos. Les dones són, però, belles. Passen. Els aparadors són rutilants. No he sentit mai la necessitat d’aturar-me davant d’un aparador qualsevol. És estrany! La casa del Col·legi d’Advocats és fosca i solitària. El petit jardinet de l’entrada, mal il·luminat, és adorable. Us hi sentiu en una dolça pau. Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les estanteries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord —com la fressa de la mar—, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Una resposta a “9 de gener 1919”

  1. Helena Bonals escrigué:

    “Penso llarga estona en aquest inútil quadern. Gairebé tot el que conté m’ho hauria pogut perfectament estalviar”. Avui em projecto en les seves paraules.

Fer un comentari