M’ha semblat veure de lluny Tomàs Gallart, passant per davant del cine Catalunya. Anava de dol i portava guants negres. Es deu haver mort a la clínica —penso— la seva mare, que tenia un càncer al pit. Gallart caminava aclaparat, les espatlles corbades, pàl·lid. No goso anar-lo a emprendre, per simple comoditat. El meu egoisme, la meva covardia, són inenarrables.
Divago per Barcelona. Al carrer de Pelai trobo Narcís Corominas i Josep M. Pi i Sunyer, molt atrafegats. Són amics dels primers anys de carrera, de l’època dels «Caos» o sigui de la tertúlia que fèiem al pis de Salvador Eures —en aquell entresòl d’Universitat i València tan memorable. Em diuen que van corrents al Poblenou a contractar una mèdium per fer una sessió d’espiritisme. Josep M. Pi, que és un tipus alt, desairós i grotesc, mal deixat de color, amb un nas de 
llauna, faceciós i divertit com un personatge de Dickens, i una finor d’intel·ligència considerable, em diu que tot Barcelona s’ha afeccionat a les sessions d’espiritisme i que per fer ballar la taula o parlar amb Nabucodonosor les mèdiums del Poblenou no tenen comparació possible ni rival apreciable.
Obro —amb una certa angúnia— els calaixos de la taula de la meva habitació. Els trobo plens de papers vells, de retalls de diaris, de notes, de temptatives —de temptatives innombrables. Costa una mica de posar-se a estripar papers perquè la vanitat cega. Però quan hi sóc posat ho estriparia tot —fins la fe de baptisme si em caigués a les mans.
La Rambla abans de sopar. Les dones sota la llum viva. Fascinació palpitant. A tot arreu deu ésser fàcil de renunciar a les coses de l’esperit i a les obligacions normals —però tan fàcilment renunciables com en aquest clima dubto que hi hagi un ambient comparable.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Costa una mica de posar-se a estripar papers perquè la vanitat cega. Però quan hi sóc posat ho estriparia tot”: continuant amb la cognició negativa d’ahir. Costa molt de trobar el terme mig, no només en això, sinó en moltes coses de la vida.
Per la meva part, crec que aquest Blogq no té l’èxit de la primera vegada perquè “nunca segundas partes fueron buenas”. De la mateixa manera que Pla escriu pla (no sempre), jo em dic Bonals i poques vegades soc genial. I d’altres no soc ni bona!
Potser val la pena de guardar-ho tot, altra cosa és publicar, recomanar o fins hi tot llegir. Avui dia el problema és com guardar tanta cosa, en quin format es preservarà millor!
Oriol,
Jo tinc cinc blogs (gairebé un més amb aquest!). Un indicador que quan selecciono poemes meus en descarto que són prou bons és el que fa un amic meu: m’envia de tant en tant poemes meus que ni recordo per Whatsapp.
Jo no he publicat mai res seriosament, només autoedicions pels amics. Provo d’anar imprimint tots els poemes, perquè el meu pare insisteix que soc molt bona poeta. Crec que en darrer terme necessito sempre l’opinió dels altres.