Cada vegada que passo la porta de la universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!
Del transcurs de la carrera, les dues úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta tartamudejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep M. Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.
Quan en 1913-1914 vaig passar pel seu curs d’Història de la Literatura, don Antoni Rubió era un senyor petit, ple de cos, grassonet, amb un barret de mitja copa i un abric amb un coll de vellut. Era ja molt vell, però es veia encara molt tibant i dens, roig de cara, d’un roig congestionat i una mica herpètic, que contrastava amb els pèls del seu bigoti i els cabells del cap, que tenia blanquíssims. Els cabells, els portava molt ben pentinats, a ratlla, amb un petit tupè a la francesa, molt ben girat, fet amb una pinta de pua ampla i grossa. Solia portar un bastonet. Quan travessava el pati de la facultat amb la toga planxada i ben tirada, el birret amb el pompó vermell, el caminar una mica incert —era molt miop i darrere els vidres gruixuts, anguniosos, de les seves ulleres els ulls eren pobres, fatigats i rogencs, cosa que l’obligava a mantenir el cos rígid (com els cecs) i la mirada fixa—, donava la impressió d’un home absolutament seriós, important, decisiu. A la càtedra era pacient i bondadós, i escoltava les puerilitats —en el millor dels casos— dels manuals que recitàvem passant un mocador blanquíssim pels vidres de les seves ulleres. Ens mirava fixament, amb els seus ulls sanguinolents, i jo suposo que ens veia com una ombra incerta.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Els exàmens solen ser un suplici. Per a algú, només per algú amb molta personalitat, una carrera sempre serveix, tot i que no directament, en el moment de fer-la, sí pel bagatge que representa. Per Kafka, la carrera de Dret feta per la força es convertí en la raó de la seva escriptura.
“Tu no has de veure res ni sentir res, però ho has de veure tot i escoltar-ho tot”, li ve a dir un amo al cambrer que treballa per ell a Jo he servit el rei d’Anglaterra, de Bohumil Hrabal. A la carrera de filologia (de quan se’n deia així) no s’ensenya a llegir, s’ensenyen lectures, segons Jordi Julià. Però arriba un moment que tots els germens amagats es mostren a la superfície.
Un lector qualificat ens envia aquesta observació, que mereix més difusió que el correu adreçat als editors.
—————-
Cada vegada que passo la porta de la universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet.”
Per sort a mi no em passa el mateix; tinc un bon record del meu pas per la universitat, tant de la factultat de Lletres com de la de Polítiques i Sociologia, però sí que coincideixo amb Pla per les moltes hores perdudes passades a l’escola on vaig vaig passar els anys 1972-1983.
A 20 anys vaig topar amb aquest poema de Richard Brautigan que resumeix molt bé aquest estat d’ànim:
Recordo els milers i milers d’hores
que vaig passar a escola mirant el rellotge,
esperant l’hora del pati, de dinar o de tornar a casa.
Esperant: qualsevol cosa que no fos l’escola.
Els meus professors podrien haver cavalcat perfectament amb Jesse James
per tot el temps que em van robar.
Potser en lloc de ‘Jesse James’ hauria d’adaptar culturalment el poema i posar-hi un bandoler més nostrat? Serrallonga? La v.o. fa:
The Memoirs of Jesse James
I remember all those thousands of hours
that I spent in grade school watching the clock,
waiting for recess or lunch or to go home.
Waiting: for anything but school.
My teachers could easily have ridden with Jesse James
for all the time they stole from me.
Richard Brautigan (1935-1984)