M’agrada —a la tarda— de divagar pels carrers de la Barcelona vella. Al carrer de Ferran i al de la Llibreteria he vist avui una noia magnífica: morena, boca i llavis molsuts, dents lluminoses, humides, ulls brillants, astorats, de gasela, anca rodona i turgent, cama tibant i llarga sota les mitges fines. La cama ha d’ésser llarga i la pantorrilla plena. Les mollets bien fournis! —per dir-ho en francès. Animal magnífic, gloriosa Astarté!
Em trobava en plena contemplació quan aparegué davant meu la cara de Salvi Balmanya —bisbalenc i de la Bisbal. De seguida sento els aires de la terra —sorollosos, afectats, irruents. Balmanya imita d’una manera tan perfecta la manera de parlar i la gesticulació de Coromina que cada vegada que veig que no ho és sento doblement haver perdut de vista la noia morena. Quan constato la seva definitiva desaparició, Balmanya s’acomiada i es perd entre la gent.
Passant enmig de tanta gent m’he convençut de la dificultat que hom té de veure amb una certa precisió la cara de les persones. Les faccions humanes són inaferrables i se’ns amaguen constantment. Per l’entrelligat dels vells carrers les cares dels homes i de les dones —tan pròximes— apareixen, passen, fugen, com si volessin a dos metres de terra. Això m’ha portat a algunes sorpreses: de vegades he tractat de descriure la cara d’una persona amb la qual he conviscut llargament i no he pogut recordar la seva fesomia: no ha sortit res. En canvi, conservo l’obsessió de faccions vistes un instant, un escorç fugitiu, un ull precís, un gest de la boca certíssim…
A entrada de fosc em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist —d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera, i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores —llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur —el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es dibolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…
A la casa, l’única persona assequible i simpàtica és una de les poques que no és del gremi: el senyor Venanci, el bibliotecari. Li demaneu un llibre. Triga un quart o vint minuts a portar-vos-el, però us el dóna amb un somriure que il·lumina un moment la seva llarga bata fosca i les seves dents grogues i tristes. És l’únic home amb el qual la gent es franqueja. L’altre dia vaig sentir que un senyor li deia:
—¿Vol creure, senyor Venanci, que la Gaceta de Madrid sembla escrita en gallec?
—————————
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Sobre “una noia magnífica: morena, boca i llavis molsuts, dents lluminoses, humides, ulls brillants, astorats, de gasela, anca rodona i turgent, (…)”: recordo a la carrera quan ens deien que tot amor de tipus petrarquià l’havia de representar una noia de bellesa clàssica, amb “pearly teeth” (dents blanques) sobretot. I encara més enrere, a la classe de literatura espanyola a l’institut, ressaltava la professora que no havia de tenir les celles gruixudes. Tornant a la carrera, a poesia anglesa ens van dir que l’ideal de bellesa femenina és el dels manga: ulls enormes, llavis petits (això seria com l’Helena Garcia Melero). Així doncs, m’agrada que Pla es fixi sempre en noies morenes, de llavis molsuts en aquest cas, això m’allibera una mica del complex que podria tenir! Perquè de petita, la meva millor amiga era bellíssima, rossa i d’ulls blaus, i jo al seu costat era pràcticament invisible, com en l’aneguet lleig. Crec que ja no en soc tant.
Segur que no ho sou tant Helena, ans al contrari.
Jo crec que la bellesa té múltiples accepcions.
No cal ser d’un color o d’un altre, ni d’una mida, ni d’unes proporcions, el que cal és commoure!! Potser!
L’Empordà d’en Pla és bell perquè ho fa!!
Oriol,
Moltes gràcies! L’important és la vida interior, sempre. Jo estic enamorada de l’Empordà sobretot gràcies a Pla! I tant que commou!