Diumenge.
He passat el matí passejant pel moll amb el meu amic Xavier Güell. Güell és, a més d’estudiant de Dret, dibuixant de modes i de puerilitats dites decadents. Malgrat això, el contacte directe amb la realitat, el nostre passeig pel moll, ha estat agradable.
Hem vist el cuirassat Pelayo, el submarí alemany internat i el submarí espanyol fondejat al seu costat. Aquest darrer semblava de llauna. Ha navegat poc. L’alemany porta el carrall de la mar a sobre i sembla un monstre engabiat i ensopit.
Vent de garbí fresc. Les ratxes passaven sobre les aigües del port i les enfosquien fugisserament. Dues balandres voltejaven el vent, ajagudes sobre l’orla, com dues sagetes de gairell. Hem vist l’entrada d’un vaixell de viatgers. Els viatgers saludaven amb els seus mocadors. ¿Qui saludaven si eren tan lluny i no podien veure res? Devien saludar la pròpia arribada a terra. La mar horroritza tothom i és natural que la gent estigui contenta en arribar a port. Un remolcador, amb una xemeneia alta, prima, grotesca, arrossegava, bufant, unes barcasses. El moll de Barcelona és fred, artificial, una geometria mecànica de pedres, però alguns dels seus racons es van aquilotant, envellint, i semblen endolcir-se. Les coses de la mar són molt boniques.
Pugem Rambla amunt. La llum és crua, i això subratlla el color grisenc, de terra d’escudelles, de Barcelona. La llum, tan viva, dóna a la cara de la gent un aspecte de cosa mastegada i devastada. Quants drames a la cara, fugitiva, inaferrable, de la gent! Després enfilem el passeig de Gràcia. El matí es fa encara més radiant i sembla com si s’esbatanés. La Rambla és plena del que els artistes de trenta anys enrere en deien caps d’estudi. El passeig de Gràcia és ple de caps de fusta enravenats, afaitats, perfectes.
A la biblioteca de l’Ateneu provo d’escriure i no surt res. La meva recalcitrant poca traça arriba de vegades a semblar-me estranya en un corrent literari que conté tants i tants poetes. En primer lloc, jo no he aconseguit mai escriure una poesia. La meva incapacitat, en aquest punt, és tan gran, que ni tan sols ho he intentat. Hi ha moltes persones que escriuen la poesia des de la seva més tendra infància, d’una manera gairebé inconscient. Se’ls enganxa una musiqueta a l’orella i van tirant de la rifeta. Arriba un moment, però, que la musiqueta —per la raó que sigui— se’ls desenganxa. És per això, sospito, que hi ha tants ex-poetes de vint-i-cinc anys —poetes retirats de la poètica. En un país tan copiosament musical, escriure en prosa, descriure un qualsevol objecte —un arbre, un bigoti, un conill— és més difícil.
El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom es situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La realitat és densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sorprenents, inextricables, diversos, que fan una espessor de jungla vegetal. (El coneixement de l’interior de les persones no es planteja, perquè és insondable.) A través de la seva infinita petitesa, servint-se purament de la intuïció, l’escriptor ha de fixar sobre un determinat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, permanents, en el devenir informe de la segregació vital. Per arribar-hi, cal triar, escollir els justos, trobar els signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius. ¿Com fer-ho? ¿Com aconseguir-ho? Aquesta és la qüestió —la feina enormement difícil.
Al vespre, al pis, estripo papers dues o tres hores seguides. Sobre un paper quadriculat, lleugerament esgrogueït, hi trobo una frase que em sembla especialment poca-solta. Diu així: «Sense gairebé adonar-me’n, alço els braços, les mans i el cap enlaire i obro els punys per tal d’arrabassar un tros de blau…». La formulació d’aquests anhels informes de blau i de cel que Maragall utilitzà en poesia amb resultat eficaç, resulten, en prosa, grotescs. Però aquesta frase em recorda els setze anys —la sensibilitat dels setze anys específicament. El fet que un escrit reflecteixi la sensibilitat dels setze anys, dels vint anys o dels quaranta-cinc anys, no l’augmenta pas de valor. Els escrits que duren donen una sensibilitat genèrica intel·ligible.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Aquest text és ple de contradiccions, i una mentida: Pla serveix per la poesia, no la que té rima, sí per la que entremescla el que es diu (” jo no he aconseguit mai escriure una poesia”), amb com es diu (“escriure en prosa, descriure un qualsevol objecte —un arbre, un bigoti, un conill— és més difícil”), que és allò que fa més poesia de tot, pel poc que en sé. Fa poc he après què vol dir el ritme intern d’un poema, que no té res a veure amb la “musiqueta” dels poetes de setze anys que pleguen als vint-i-cinc.
Aquest fragment: “l’escriptor ha de fixar sobre un determinat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, permanents, en el devenir informe de la segregació vital”, em fa pensar en els arquetips en literatura.
La frase que troba especialment poca-solta és cursi en poesia convencional i fora d’ella. “Els escrits que duren donen una sensibilitat genèrica intel·ligible” i “la primera dificultat consisteix a fer-se entendre”: a vegades no s’entén ni el que ha escrit un mateix… Per tant, pretendre que tothom t’entengui és com pretendre que pots agradar a tothom. A vegades cal passar-s’ho pel forro, els altres també s’hi han d’esforçar una mica!