Don José Ortega y Gasset escriu com un àngel. Té moments de suprema felicitat. Diu, per exemple, en el El Sol d’ahir: «Yo diría que el síntoma de un gran poeta es contarnos algo que nadie había contado, pero que no es nuevo para nosotros. Todo gran poeta nos plagia». Arribar a aquesta força de simplificació, a aquest domini de la síntesi implica una cultura general immensa i un do de la gràcia considerable. Ortega el llegeixo des del primer número de la revista España. No sé pas quin efecte em faria, ara, la lectura d’aquesta revista. Llavors fou considerable. Darrerament he llegit, però, que a Madrid, al voltant d’Ortega y Gasset se ha emulsionado la masa encefálica de la nación. Això ja no és el tracte.
Frases.
Hi ha frases massa mudades. Per exemple: el silenci irreprotxable; la beatitud gastronòmica; la primavera sedant…
Es pot llegir sovint, als diaris, que hi ha frases prenyades de sentit. Això que hi ha frases prenyades de sentit ha passat de la novel·la i del drama repatani a la literatura periodística. De tota manera és un fet que existeixen aquesta classe de frases. «Demà serà un altre dia» m’ha fet, a vegades, tremolar.
Fer frases és relativament fàcil. És desfer-les, després, el que dóna ànsia. Hi ha frases totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta, com un pes mort, anys i anys.
Una senyoreta prima i escanyolida, estudianta de farmàcia, em diu, davant de l’estàtua de Ramon Llull al vestíbul de la universitat, que vol anar amb unes amigues a la plaça de Catalunya per veure si encara «hi ha soldats que fan guàrdia».
—Si pogués anar-ho a veure amb una moto ben grossa, que fes força soroll i corregués com el vent, veritat?…
—Oh! Això seria l’ideal…
—I si mentrestant es trobés que tiren canonades… això pla seria interessant!…
La senyoreta em dirigeix una mirada que vol ésser desvergonyida, fa un somriure d’il·lusió i, sense tornar-me contesta, se’n va.
Ací bec molt menys que a Palafrugell. No tindria pas resistència per beure gaire més del normal.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Aquest “algo que nadie había contado, pero que no es nuevo para nosotros”: un gran poeta il·lustra el que és obvi. Margarit explica com un poema sembla escrit per a nosaltres a vegades, encara que el poeta i tu no us conegueu. El poeta t’allibera a tu alliberant-se ell mateix. Continuant amb cites en castellà: “yo no digo mi canción sino a quien conmigo va” (dins el Romance del Conde Arnaldos) i “cuando tu vibras es que soy yo que vibro en ti” (crec que ho deia Machado).
D’Ortega i Gasset em va agradar molt un text en què explicava com l’home no en té prou amb l’estar, aspira al benestar.
Sobre aquestes frases “massa mudades” (en el sentit de complicades): “el silenci irreprotxable” (normalment ho serien les paraules, d’irreprotxables); “la beatitud gastronòmica” (allò espiritual i allò més terrenal); la primavera sedant (la primavera la sang altera, més aviat). Són frases que a més de mudades són contradictòries, són oxymorons.
“Demà serà un altre dia”: a mi també em fa tremolar aquesta frase, tinc molta ansietat anticipatòria.
Em sembla que no era Ortega y Gasset, sinó Valle Inclán, disculpeu.