Dissabte. — Universitat Industrial de la Mancomunitat. Seminari de Filosofia. Lliçó d’Eugeni d’Ors sobre Cournot. Com a conferenciant a la francesa, Xènius arriba a la voluptuositat. És magnífic. Sospito que feia molts anys que no s’havia parlat el català amb aquesta correcció, aquesta ambició i aquesta netedat.
Joan Climent m’acompanya a veure l’edifici. En el més petit detall es veu una direcció intel·ligent i un gust exquisit. Des del punt de vista espiritual, el seminari deu ésser, avui, la cosa més superior de Barcelona. Per a un estudiant de la universitat oficial com sóc jo, habituat a aquella sordidesa, l’aspecte extern —cortines, flors, llums, seients, taules, llibres, higiene…— sembla un somni. El to de la gent em fa l’efecte de la revelació d’un món del qual no podia ni imaginar l’existència.
En acomiadar-se, Climent em dóna a llegir el llibre de Joubert. L’obro, al tramvia. Llegeixo: «La simplicitat no ha corromput mai el gust»…
En arribar a casa, continuo la lectura de Joubert. La trobo infinitament agradable. Joubert és un home molt enraonat, sense fel ni pedanteria, d’un gust admirable. Com a escriptor és literalment inconcebible, en aquestes latituds. Ací els mestres es tornen pedants i els deixebles, anàrquics.
En virtut d’un moviment gairebé inconscient tracto d’establir un paral·lel entre el llibre de Joubert i una lectura que he fet recentment: el Momentum Catastrophicum de Baroja. Malgrat que Baroja és un dels escriptors del país més europeus i d’una mentalitat menys indígena, fou, durant la darrera guerra, germanòfil. Ara, no podent escriure als diaris, ni enlloc, dóna un llibre cada dos o tres mesos —un comentari de l’actualitat. És el deliri en marxa, triomfal. Tota la misantropia de Baroja, la truculència, el pintoresc més desfrenat, s’hi donen lliure curs. És subversiu, amarg, atuïdor com una garrotada, estrident, improvisat, cínic, irrespectuós, sentimental, confús, biliós, caòtic, sordament irònic, catastròfic… Enmig d’aquesta sarabanda, apareix de vegades una gran i magnífica observació real —que no és mai, però, prou forta, malgrat la seva grandària, per corregir la intempestivitat general. Quan aquestes coses s’aboquen pel broc gros, perden qualitat, no es poden prendre seriosament, la violència es dissol per excés. Així, el pamflet de Baroja acaba fent l’efecte d’un rampell de pare de família bonari que s’ha enrabiat per alguna cosa vaga i sense importància.
No conec pas França. El llibre de Joubert és un llibre inconcebible sense l’existència d’una societat. El llibre de Baroja no està lligat amb res: com a màxim, amb la roda desconnectada d’una segregació literària, d’un joc verbal.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Respecte “habituat a aquella sordidesa”, referint-se a l’edifici de la Universitat Central, crec que no serà tant. Quan jo feia filologia anglesa, un cop dues amigues van venir, estudiaven psicologia, i van comentar que l’edifici era “cutre”. Jo crec que només era enveja, a mi aquell entorn m’agradava molt, encara que fos fals antic. Recordo que es passava fred entre classe i classe, que s’havien de pujar moltes escales, que els seients i les taules eren incòmodes, però era molt més bell i encara més còmode que el nou edifici que van fer al costat. Ja sol passar.
En referència a Joan Climent, tinc una carta escrita per ell i dirigida al meu avi que entre moltes altres coses diu: “… aquest és el camí que va seguir el meu amic Josep Pla de Palafrugell, que es va fer soci de la Lliga, quan tots els socis de la Lliga eren diputats O regidors, i que avui crec que és un dels directors principals de la faramalla intelectualista de Barcelona. Hi ha qui diu que és un xicot inteligent com ho demostra el fet d’haver tingut tota la carrera plena de sobresalients i d’haver publicat una sèrie d’articles i de llibres en col·laboració d’en Dotzkoiewski, Tolstoi, Gironí, Pierre Louis, Stendhal, Pujols i Prudenci Beltta, que són molt llegit i celebrats en totes les tertúlies i penyes de cafè de Barcelona i dels pobles de fora, però jo no crec, a pesar de la gran estima que lo Porto i que ell em porta, no crec que porti gaires capellans al enterro. Vindrà a ser con en “Peyus” o en Francesc Pujols una mica escalfats…”
Santi, que bo això de “no crec que porti gaires capellans al enterro”!